RETALLS (7), Joan Corney Vilà, (1945…-)

… Segueix de (6)…….

(Carregant garbes al carro. Font Internet)

Arribat el moment, desmuntàvem els gavallons i carregàvem al carro tantes garbes com podíem. La meva mare i jo, acostàvem les garbes amb la forca al meu pare que les anava col·locant amb cura dalt del carro. Quan ja el teníem ben carregat les subjectàvem amb unes llargues cordes (llibants), ben tensades, amb l’ajut d’un torn, que hi havia a la part de darrere del carro, perquè no s’esllavissessin camí cap a l’era. Allà les anàvem posant, unes sobre les altres, fins a formar unes piles grans anomenades garberes. Solien tenir formes rectangulars i, amb les mateixes garbes, coronàvem la garbera amb pendents semblants a una teulada. Era una mesura de prevenció davant de possibles pluges.

• 

• 

Així restaven tres o quatre dies fins que una màquina de batre contractada prèviament arribava al mas. (Destaco que moltes d’aquestes màquines eren de la casa BATLLE de Palau-sacosta, una empresa que va fabricar maquinària agrícola diversa durant força anys).

Es posava en marxa amb una llarga corretja moguda per la força d’un tractor que també la transportava d’un mas a l’altre. Amb alguns veïns i amb l’ajuda de forques acostàvem les garbes al trill de la màquina. Allà es tallaven els vencills de les garbes i s’acompanyaven a la boca del trill que les engolia amb rapidesa. La màquina, amb un conjunt de corretges, engranatges, politges i garbells en moviment aconseguia separar el gra de la palla.

• 

• 

Aquesta era vomitada per un llarg tub cap a on, a poc a poc, l’expertesa dels palleters feien créixer el paller, enmig d’un núvol de pols. Els palleters es tapaven la boca amb un mocador prou gran per embolicar també el coll, i es posaven unes bones ulleres per protegir els ulls del boll i les arestes. En un dels laterals de la màquina el gra era recollit en sacs, que el meu pare i els veïns es carregaven a l’esquena fins a pujar-lo al graner.

Com era costum a les masies, el graner solia situar-se a la part alta de la casa per preservar-lo de la humitat. Calia estar preparat físicament per pujar les escales portant un sac que solia pesar entre els 70 i els 80 quilos. Eren unes hores intenses. Tothom sabia què havia de fer i la col·laboració veïnal era habitual.

Fotografia en blanc i negre – “Els pallers de Can Passasserres de Palau-sacosta. Font: Expo 2006 (Des del Mas Quintana”)

(Un bon guisat. Font: internet)

Mentre això passava a l’era, la meva mare, amb alguna veïna que l’ajudava, preparaven unes bones plates de verdura, amanides i cassolades de rostit que les 8 o 10 persones que treballaven a l’era s’empassaven a l’hora de dinar. Recordo que eren moments molt sorollosos. Es parlava amb veu molt alta, s’explicaven anècdotes i es feien bromes, mentre les plates del rostit, les amanides i els porrons anaven passant de mà en mà. Eren estones també de descans, mentre s’agafaven forces per continuar la feina. L’enretirada dels plats i els coberts, i l’arribada del cafè i les ampolles de conyac i anís, era el senyal que ja era l’hora de tornar-hi. Encara em sembla que veig algun d’aquells homes, mig aixecats de la taula, fent l’últim glop del “carajillo” de la taça de cafè.

Vaig viure tot el que acabo d’explicar. Però, ni que sigui una experiència parcial i molt esporàdica, també vaig viure la manera de batre abans de la mecanització. Sigui perquè havia quedat algun petit tros per segar. Sigui perquè el meu pare volia guardar la llavor d’aquell blat concret per a sembrar-lo per a l’any vinent. Sigui perquè volia aprofitar el gra de les espigues que havia rampinat i que no valia la pena fer-ho passar per la màquina. Sigui pel que sigui, vaig veure preparar l’era, vaig veure-hi escampar garbes i forcades del que s’havia recollit rampinant el rostoll. Vaig veure com l’euga –aquella euga tan hàbil per a qualsevol feina- anava trepitjant-ho tot, una vegada i una altra, volta rere volta. Només una corda que el meu pare sostenia, dret al bell mig del cercle de l’era,  era el referent que l’anava indicant la mesura del radi per a cada volta. M’agradava molt ser-hi jo també i agafar la corda. Em sentia important. De fet, l’important era l’euga: mai no em va estirar la corda. Era com si ho hagués pactat amb el meu pare: -“Tranquil, home, que no m’aprofitaré pas d’aquest menut”.

–

Mama, mama, mira com ja sé “guiar” l’euga! – li cridava amb cara de satisfacció quan ella passava prop de l’era

A poc a poc el gruix d’uns 50 centímetres anava baixant. Les tiges del blat s’aixafaven i trossejaven convertint-se en palla i el gra s’anava espolsant de les espigues. Per acabar bé la feina fèiem sortir l’euga de l’era. Li penjàvem un morralet al cap al voltant del morro perquè es pogués menjar les garrofes que hi havia dintre. Eren uns moments de descans que nosaltres aprofitàvem per girar, amb unes forques de fusta, tot el cereal a mig batre i preparar-lo per una nova batuda. Acabades les voltes d’aquesta segona ronda, el meu pare observava el resultat en tres o quatre llocs i, si ho donava per bo, acompanyàvem l’euga a abeurar i rebia un nou morralet amb més garrofes abans de portar-la a la quadra.

Llavors calia anar separant la palla, i que el gra quedés a terra. Amb les forques de fusta l’anàvem espolsant i fent-ne pilons. Amb una forca més gran i ampla l’agafàvem i la portaven al paller. Si ja era una mica alt hi havíem de pujar amb una escala de fusta.

• 

• 

Amb pales, estirossos i escombres de bruc o de magraner apilonàvem tot el gra, barrejat amb el boll, arestes i trossets de palla. Calia esperar que fes vent per poder-ho ventar. Era el moment de tirar-ho enlaire amb la pala de ventar. El pes del gra el feia caure verticalment, mentre que el boll i la palla, que tenien poc pes, eren arrossegats pel vent més enllà.

• 

Al piló de gra encara li faltava una última passada amb el garbell per separar tot el que fos material de rebuig.  Per fer-ho més fàcil penjàvem el garbell d’una forca, amb una senalla hi anàvem posant a sobre el que ja s’havia apilonat a l’era mentre ho ventàvem.

Amb moviments endavant i enrere i també circulars el gra queia a terra i la brossa sobrant era apartada al costat. Ja només faltava recollir el gra i anar omplint els sacs per guardar-lo al graner.

Teníem diversos garbells. Segons el gra i la seva mida fèiem servir garbells amb un teixit de xarxa metàl·lica diferent. No era el mateix garbellar blat que garbellar faves, cigrons o mongetes. Alguns garbells eren veritables obres d’artesania.

.

Encara, abans de les màquines de batre, vam poder abreujar la feina de ventar, que depenia de si feia vent o no. Això ens ho va facilitar la màquina de ventar. Era una màquina que incorporava un gran ventilador que fèiem rodar amb una maneta. Posàvem les senalles de gra a una tremuja a la part superior. Una porteta deixava caure aquest gra sobre un garbell que s’activava en el mateix moment que el ventilador.

El gra anava caient i es recollia en una senalla a la part inferior, mentre que el boll i les restes de palla eren empesos enllà pel fort corrent d’aire que produïa el ventilador. Servia també per a cereals i llegums diversos, per la qual cosa disposava de garbells diversos i calia triar el garbell adequat…

……. Continuarà…….