Cent anys d’història de Palau-sacosta
El nostre veí i soci, en Joan Rodríguez Guixeras, ens ha passat tot un reportatge fotogràfic sobre l’enderroc de la fàbrica dels químics i la recuperació i rehabilitació de l’antiga xemeneia, que avui presideix l’espai residencial dels Químics i que podeu veure fen un clic al final d’aquest article.
Ens ha semblat que a més de mostrar les fotos i les dades que tenim, valia la pena fer-ne una recopilació de totes les informacions que tenim guardades.
La fàbrica dels Químics (“Industrias Químicas y Tartárcas SA”), va tancar la seva activitat l’any 1990. El recull fotogràfic és tot un seguit de fotos fetes durant el temps de l’enderroc, que van des de l’any 1999 al 2003. Les dues fotos finals, la xemeneia amb bastida exterior i la xemeneia acabada (foto en color), són del mes d’agost i del mes de setembre del 2003.
Donat que parlem de la fàbrica dels Químics, ens calia fer-ne un petit resum del què va ser, al llarg dels temps. Durant la dècada dels anys 20 del segle passat, l’empresari gironí Josep Ensesa, fundador de la Farinera Montserrat 1880, també coneguda com a “Casa Ensesa”.
Reportatge fotogràfic de Joan Rodríguez Guixeras
Avui, la casa Ensesa ha passat a ser l’Escola Municipal de Música de Girona. (1993)
En Josep Ensesa va comprar uns terrenys a Palau-sacosta per edificar durant la dècada dels anys 20 del segle passat, la fabricació d’àcid tartàric, amb el nom de “Industrias Químicas i tartáricas SA (Acido tartárico COLUMBUS).
En consta, però no ho he pogut corrobora del tot, que en les instal·lacions de la farinera, ja s’estava produint també, àcid tartàric i per tant te tot el sentit la nova edificació.
Del que va ser la Farinera Montserrat a la carretera de Barcelona, la denominada Casa Ensesa i la seva vinculació amb l’arquitecte Rafel Masó i Valentí, ens caldrà un article específic, que val la pena. En tot cas ara i avui, parlem dels Químics, del que varen ser i de les fotos de l’enderroc, pels que no han conegut aquesta instal·lació els pot ajudar a fer-se’n una idea.
Donat que del que va ser la fàbrica dels Químics, només n’ha quedat la xemeneia, ens ha semblat que primer calia parlar una mica de la seva història. El professor, historiador i cronista de la nostra ciutat durant molts anys, el senyor Enric Mirambell, va escriure un article el diari de Girona, el dia 29 de setembre de l’any 2013 (**) un article titulat “De la Via Augusta a la xemeneia dels Químics”. Un article molt extens que parla dels orígens del poble de Palau-sacosta, fins a la fàbrica dels Químics i la seva xemeneia, que em sembla molt interessant de transcriure:
La més important de totes la d’àcid tartàric, coneguda com els Químics de Palau. Aquesta arribà a ser la més important del país i una de les primeres d’Europa en la seva especialització. L’any 1934 es contractà la construcció de la gran xemeneia que es convertiria en un punt de referència. La construí l’industrial de Badalona Joan Coret i Ambrós i costà 27.578 pessetes amb quaranta cèntims. Estava projectada amb una alçada de 50 metres; però se n’hi afegiren cinc més. L’arquitecte Joan Padrós i Fornaguera certificà que la xemeneia tenia la cimentació i el gruix suficient per poder suportar l’excés proposat de 5 metres i la pressió dels vents dominats a Girona. Quan Palau fa cinquanta anys que es convertí en un barri de Girona, i la fàbrica de productes químics ha estat substituïda per blocs de pisos, l’emblemàtica xemeneia es manté en peu com a testimoni d’unes realitats que ja són història.
Per tant, podem afirmar que la nova xemeneia dels Químics va estar edificada l’any 1934. La xemeneia va ser declarada patrimoni arquitectònic de la ciutat de Girona (1995)
Dues Fotos del DIPÒSIT de l’àcid sulfúric, fetes en l’espai verd del pavelló de Palau-sacosta
Els terrenys i la fàbrica varen ser comprats per la Immobiliària Colonial, amb el procés previ d’aconseguir que aquest espai industrial passés a ser zona urbanitzable i, per tant, poder edificar adequadament, com ara mateix podem constatar tots.
Aquest article vol intentar explicar per què en aquest enderroc es preserva el fet de mantenir la xemeneia dempeus.
Sempre havia pensat que es va voler mantenir la xemeneia com un gest d’homenatge a la història de Palau-sacosta, que durant molts anys del segle passat va arribar a tenir més de sis xemeneies de les diferents rajoleries i els mateixos químics. Doncs un cop ens hem documentat, res de tot això va passar, O GAIREBÉ?
L’empresa Colonial va contactar amb l’arquitecte italià Aldo Rossi, i l’any 1994 va fer un primer projecte. L’arquitecte es va morir l’any 1997 (*) i el projecte va quedar aturat i posteriorment recuperat amb un nou concurs constructiu l’any 2006.
El nou projecte va modificar molts dels continguts arquitectònics del primer, però en tot cas va mantenir la idea de l’arquitecte Aldo Rossi, sobre la xemeneia i el seu conjunt arquitectònic. En permeto transcriure el seu pensament bàsic:
“L’element arquitectònic més important del complex era una xemeneia de 56 metres d’alçada inclosa al catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Possiblement era aquest condicionant de conservació el que va induir els inicials promotors a oferir l’encàrrec a Aldo Rossi, que havia fet de les xemeneies troncocòniques un dels signes iconogràfics distintius de la seva obra. En la primera versió del projecte, del 1994, Rossí recorre a arquetips de la tradició mediterrània com el carrer i la plaça major, proposant una estructura principal formada per grans edificis col·lectius que segueixen la traça de l’antiga fàbrica, complementada per una estructura secundària de cases més baixes que prenen la directriu d’un carrer transversal situat al centre del front principal. Amb elles es dona forma a un vestíbul urbà que engloba la xemeneia i des del qual, travessant un portal, s’accedeix a una plaça tancada“.
(*) El mateix any 1995, que l’arquitecte Aldo Rossi fa el projecte, des de l’ajuntament es cataloga la xemeneia com a bé patrimonial a conservar. Sembla evident l’interès municipal en aconseguir la preservació d’aquest element, forçant a l’empresa constructora la reparació i recuperació de la xemeneia.
(**) 29 setembre de 2013, festa de Sant Miquel o molt a prop, ¿és casualitat, la coincidència de la data i la publicació de l’article sobre Palau-sacosta? En tot cas, en sembla una bonica coincidència pels palauencs.
