Del Mas Abella a l’antiga Escola Unitària Municipal de Palau-sacosta
Joan Corney Vilà
ANTECEDENTS
El passat diumenge dia 8 d’octubre vam dur a terme la XVI passejada guiada en el marc del projecte “CONEGUEM PALAU-SACOSTA”. Aquest projecte va començar el 2006 per iniciativa de l’Agrupació Cultural i Recreativa de Palau-sacosta. Els objectius d’aquesta Associació inclouen no només mantenir les festes tradicionals de l’antic municipi, sinó també difondre els aspectes geogràfics i paisatgístics de Palau-sacosta, els elements històrico-culturals i les característiques socioeconòmiques que el pas del temps ha anat esborrant de la memòria col·lectiva. Ens va semblar que conèixer les arrels del lloc que el nou veïnatge havia triar per viure-hi seria una bona manera de col·laborar a la cohesió social ciutadana.
L’Associació de Veïns i Veïnes de Palau-sacosta, creada el 2012, va assumir i potenciar aquests objectius i ha anat organitzant i ampliant les activitats en aquest mateix sentit.
L’extraordinari creixement de la ciutat de Girona cap al sud ha anat transformant totalment el territori de l’antic municipi de Palau-sacosta, annexionat de manera forçosa el 1963, juntament amb Santa Eugènia de Ter i Sant Daniel. Urbanitzacions residencials, edificis de serveis i zones industrials han envaït la majoria d’extensions agrícoles i bona part de les forestals. Ja només es pot percebre l’olor de la terra acabada de llaurar o la grogor d’un camp de colza florida o de blat madur a la zona sud, sobre tot a la zona inundable del pla del riu Onyar. És avui un indret pràcticament desconegut per part de la ciutadania, a qui la construcció de la variant de Girona va facilitar que la propietat privada li barrés el pas a un espai de ribera de la que havien gaudit tradicionalment.
Vista diferenciada per colors on s’aprecia, clarament la frontissa de l’antic municipi de Palau-sacosta
EL MAS ABELLA I LA ZONA NORD-EST DE PALAU-SACOSTA
Cada any passegem per indrets diferents. Enguany vam fer un recorregut per la zona nord-est de l’antic municipi de Palau-sacosta i en vam conèixer límits amb el de Girona.
Vam iniciar la passejada a l’antic Mas Abella, després d’un petit refrigeri a les 9 del matí. És un dels masos antics i situem els seus orígens entorn del 1600. Els seus estadants es dedicaven a l’activitat agrícola i ramadera com la majoria de la cinquantena de masos escampats per tot el territori, i diàriament repartien una modesta producció de llet entre la població més propera.
La seva situació va ser considerada com un lloc estratègicament idoni per les tropes franceses el 1808. L’elevació del terreny permetia tenir una àmplia i completa visió de la ciutat de Girona. Van ampliar, remodelar i adequar el mas a les seves necessitats bèl·liques. Encara es conserven adossades a banda i banda de l’edifici unes garites de vigilància. Van modificar l’alçada de les portes per facilitar el pas dels cavalls i podem veure encara uns esgraons arran de paret que facilitaven muntar a cavall.
L’Ajuntament de Girona en va fer una remodelació general de l’interior per dedicar-la a seu de diverses entitats gironines entre les quals cal destacar La Faràndula Gironina amb els gegants, capgrossos i bestiari tradicional i Els Diables de l’Onyar.
Vam destacar un impressionant roure centenari que es manté ferm a prop de la masia i vam enyorar una alzina, també centenària, que es va morir fa uns quants anys.
UN REFUGI PRECARI POC CONEGUT
Entrada actual de l’espai del refugi i esquema constructiu.
Seguint pel bosc, turó avall, per un corriol envoltat d’arbres i vegetació frondosa vam arribar a un forat que s’endinsa cap a l’interior del marge. És un antic refugi que van excavar uns veïns per protegir-se dels bombardejos que durant la guerra del 1936-39 tenien com a objectiu la Fàbrica de Guerra número XII de la Generalitat de Catalunya: era la fàbrica Benetti dels “taps corona ràpid”, que va ser adaptada per a fabricar les beines de les bales dels fusells màuser. És un refugi (vegeu plànol) en forma de Y grega, molt precari i sense cap reforç que està molt descuidat. Te una amplada d’un metre i un recorregut total d’uns 14 metres sumant les dues branques de la bifurcació.
UN MOLÍ DE VENT DESAPAREGUT I UN SAFAREIG ABANDONAT
Moli de vent i safareig de Can Quintana, semblant el descrit, aquí, de Mas Abella.
En arribar a la plana, a tocar de la riera Gornau vam observar quatre pedres cobertes totalment per esbarzers i acumulació de terres cobreixen l’antiga base del molí de vent –avui desaparegut- que servia per pujar l’aigua des del pou sobre el qual estava instal·lat. Una bomba de pistó moguda per la força del vent pujava aigua al mas Abella -encara es pot veure part del tub de la conducció- i també omplia un safareig del costat. L’aigua recollida servia per al reg dels horts que hi havia hagut en aquest indret.
LA RIERA GORNAU I LA FONT DE L’ABELLA
Érem ben a prop del torrent Gornau que aquí es convertia en riera en nodrir-se de l’aigua de la Font de l’Abella. Ens hi vam aturar per fer un repàs històric d’aquesta antiga font, de la que en resten quatre pedres cobertes totalment per esbarzers l’acumulació de terres. Era un lloc per a petites excursions des de la ciutat i freqüentat per famílies que hi berenaven i s’emportaven garrafes d’aigua per el consum de boca. Vam destacar la voluntat d’unes persones que la van reconstruir el 1971. La intensa pluja del 12 d’octubre de 1970, que va suposar també una gran inundació de la ciutat de Girona, la va colgar totalment de runes i fang. Més endavant, una analítica del 1975 va fer que l’Ajuntament advertís amb un rètol que l’aigua ja no era potable, però el cas omís que en va fer la ciutadania van obligar el Consistori a cegar-la definitivament per evitar danys en la salut de les persones.
Els veïns, amb un projecte dels pressupostos participats del 2016 van aconseguir recuperar un espai proper, batejat amb el nom d’Espai Font de l’Abella, amb unes taules de pícnic i una font connectada a la xarxa d’aigua potable.
CENTRE D’EDUCACIÓ ESPECIAL FONT DE L’ABELLA
Seguint l’itinerari previst, ja amb el torrent Gornau canalitzat i soterrat, passem per davant del C.E.E. Font de l’Abella. Un centre anomenat “Mater Dei” que, per iniciativa de l’entitat privada “Angelus” havia començat la seva activitat el 1966 en uns locals de la Parròquia de Sarrià de Dalt. Aquest centre públic es va inaugurar oficialment el maig de 1973, i va passar a denominar-se CEE Font de l’Abella a partir de1998.
LA BÒBILA DE L’ALMEDA
Seguint els antics límits de Palau-sacosta cap al sud, que com hem dit coincidien amb la llera del Gornau, vam deixar a la dreta una de les tres boques del forn de la bòbila de l’Almeda per coure els rajols. Són les úniques restes de l’antiga bòbila que estan tapiades per una paret de totxanes per seguretat i evitar riscos si algú hi entrés. Ens va servir per explicar els avantatges d’aquestes instal·lacions a les bòbiles, que van substituir els forns enfonsats de les primitives rajoleries. Algunes persones encara recorden que quan va cessar l’activitat rajolera, amb el nom de “Cal Manyo”, es van aprofitar part dels coberts per oferir generosos berenars de pa amb tomàquet i pernil o botifarres a la brasa.
FACULTATS UNIVERSITÀRIES I BIBLIOTECA
Ens vam aturar en el punt proper on dues branques del Gornau s’unien en una de sola, que ja havíem seguit fins aquí: la que baixava des del sud-est dels turons de Montilivi i la branca que recollia les aigües baixava des de la zona del Bosc Terapèutic, La Creu de Palau i el Mas Barril. Ens vam fixar en la primera, que marcava els límits amb Girona, i vam comprovar que les facultats de Ciències, Dret i Econòmiques estarien en territori de Palau-sacosta. Vam caminar fins a la Biblioteca del Campus Universitari de Montilivi. Allà els responsables de l’atenció als usuaris dels caps de setmana ens van explicar les característiques de la biblioteca i els serveis que ofereix, destacant-ne el seu caràcter públic.
Com que no hi havia una gran afluència d’usuaris vam poder fer un recorregut per totes les seves instal·lacions interiors i vam apreciar la dotació de materials, la distribució dels espais i l’amplitud i la lluminositat de les sales. Vam concloure com a ben merescut el guardó que se li va atorgar atesa la seva valuosa excel·lència arquitectònica.
UN TERME PER A TRES MUNICIPIS
Per no fer una volta massa llarga ja que les construccions i vials del Campus no ens permetien resseguir els límits de Palau-sacosta, no ens vam enfilar fins dalt de tot per veure un terme emblemàtic que va ser reconegut el 1928 com a comú per representants de tres municipis, Quart, Girona i Palau-sacosta. Aquest terme establia el punt on convergien els territoris dels tres municipis. Vam comentar a continuació l’acta de 1964, d’anul·lació d’aquest atermenament, arrel de l’annexió de Palau-sacosta a Girona. Aquest antic terme era molt proper a Cal Sord, una masia ja enderrocada, va ser substituït per un altre en una cara del qual hi ha l’escut de la ciutat de Girona i una G i a l’altra l’escut del municipi de Quart i una Q.
Cal Sord (masia enderrocada)
LA LLERA DE LA GORNAU
De tornada a la plana vam seguir vorejant la llera de la riera Gornau que transcorre enfonsada a pocs metres de l’Avinguda de Montilivi. Deixem enrere el pont per a vianants i ens aturem al costat del carrer Sant Salvador d’Horta, on per on passa soterrada i observem que continua enfonsada cap al nord acostant-se a l’Avinguda Pericot. Des d’aquesta avinguda aprofitem per mostrar fotografies dels antics “burots”, la caseta on un funcionari cobrava els arbitris municipals a les mercaderies amb destinació al mercat de Girona. Se situava a la cantonada del carrer de la Rutlla amb Joan Reglà i pocs metres més al sud d’un espai sense edificacions hi havia el límit entre Girona i Palau-sacosta amb les primeres cases del carrer Caldes de Montbui d’aquest municipi.
Amb l’annexió a Girona la prolongació del carrer de la Rutlla va substituir el nom del carrer Caldes de Montbui, denominació que va reemplaçar el llavors conegut com del Generalísimo.
UBICACIÓ DE L’AJUNTAMENT DE PALAU-SACOSTA
No ens consta que l’Ajuntament de Palau-sacosta disposés d’un edifici propi com a Casa de la Vila. Temps enrere havia ocupat un annex a la rectoria vella, al costat de l’antiga església gòtica, enderrocada el 1936. A partir del 1939 es va reunir al que havia estat el Centre Republicà, al número 232 de l’esmentada prolongació del carrer de la Rutlla. A la façana encara vam poder observar els suports d’uns fanals a banda i banda del balcó, a la base de la barana del qual perduren encara els suports dels pals de les banderes. El 1942 es va llogar i traslladar al primer pis del número 117 de la carretera de Barcelona, que va ser la seva seu fins el 1963.
RAJOLERIES I BÒBILES
Rajoleries i xemineies, al fons el turó de Montilivi. La segona foto avui: Aparcament del pavelló
Vam aprofitar per comentar la important activitat rajolera a Palau-sacosta. Les característiques argiloses de la terra posaven a l’abast de les rajoleries la matèria primera per a aquesta activitat. A les fotografies antigues de la zona vam poder apreciar fins a cinc xemeneies de les bòbiles i eren nombrosos els coberts per protegir els rajols mentre s’assecaven abans de la cuita. Era freqüent que de tant en tant s’estengués per tota la zona una mena de boira baixa amb olor de fusta cremada. Era el fum procedent de la crema dels feixos de branquinyols, brucs i arbustos del sotabosc, que s’utilitzaven per coure els rajols en els primitius forns enfonsats. Les xemeneies i la utilització de combustibles fòssils a les bòbiles van fer desaparèixer aquestes molestes fumeres.
ELS QUÍMICS
Només d’enfilar La Pujada a La Creu de Palau vam deixar a la dreta la xemeneia de la que havia estat una important fàbrica d’àcid tartàric que exportava aquest producte arreu del món: Els Químics. La va crear la família Ensesa el 1918 i va anar creixent fins a convertir-se en l’important referent del que hem parlat. Va arribar a donar feina a uns 300 treballadors, la majoria dels quals vivien a Palau-sacosta, Girona o pobles veïns. Com a curiositat positiva vam destacar-ne el fet que, en un moment en què no hi havia xarxa d’aigua potable, el veïnatge podia anar a buscar-ne a la fàbrica, tant freda com calenta. I com a element negatiu vam recordar les conseqüències de la lluita obrera que va culminar amb un conflicte laboral el 1962. En una placa al peu de la xemeneia hi figuren els noms del 16 treballadors que van ser acomiadats en una època en què les vagues estaven prohibides.
L’ANTIGA ESCOLA MUNICIPAL UNITÀRIA DE PALAU-SACOSTA
Vam acabar la passejada al Centre d’Educació Especial Palau, que s’ha construït a l’entorn de l’antiga escola unitària municipal de Palau-sacosta. El director del centre ens va acompanyar en el recorregut per l’interior on vam poder identificar la part que correspon a l’antiga escola.
A partir de les hemeroteques del Diari de Girona i L’Autonomista vam constatar que el Ministeri d’Instrucció Pública va aprovar el projecte de construcció d’aquesta escola el 1935, amb una subvenció de 20.000 pessetes. El projecte va ser obra de l’arquitecte de l’Ajuntament de Girona Ricard Giralt. Es reconeix que en la seva construcció hi va tenir un paper important el llavors alcalde de Palau-sacosta, Joan Ballesta, i els dos diputats a Corts, Miquel Santaló i Josep Mascort.
Malgrat que la subvenció no acabava d’arribar, l’Ajuntament va tirar endavant la construcció i es va inaugurar el 23 d’abril de 1937 amb la presència del conseller de Cultura de la Generalitat Sr. Antoni Sbert que va felicitar l’Ajuntament pels sacrificis esmerçats i “dotar a Catalunya d’una escola que seria l’orgull dels catalans”. L’Autonomista dedica el dia 26 d’abril de 2027 un extens article sobre la inauguració de l’escola. Descriu les dependències del centre i recull algunes paraules del qui van intervenir a l’acte: Per exemple, Sbert: “és una escola digna de la Revolució”; Santaló: “és la millor escola rural que tenim a Catalunya”; Gabriel Alomar: “és la poesia portada a l’escola, una meravella de la tècnica”
En el certificat de final de l’obra del mes d’abril de 1937, l’arquitecte Ricard Giralt especifica el cost final, 33.489,33 pessetes, i que queden elements per acabar, per exemple, el camp de jocs. La Plaça de Palau, on ballar-hi sardanes, no es va acabar fins el 1944. Per a la inauguració es van instal·lar unes cistelles de bàsquet per jugar-hi un partit, malgrat que la superfície de l’espai era de terra compactada.
COMIAT
Tal com havíem previst, passades les dotze del migdia, aquí ens vam acomiadar donant les gràcies al director del centre. I, sense presses, alguns grups feien comentaris sobre l’itinerari recorregut i els llocs visitats. Algunes persones compartien experiències personals que la passejada els havia recordat. I d’altres reconeixien que la passejada els havia servit per incorporar al seu bagatge personal elements i aspectes que els eren totalment desconeguts.
