Foto de portada: Concentració a Girona, en contra de la pujada del 0,25% de les pensions l’any 2019
Francisco Muñoz Morilla, membre de la Junta directiva de l’Associació de veïns i veïnes de Palau-sacosta.
Els moviments socials han anat aconseguint millores al llarg de la història, millores que tenim la sensació que han estat aquí des de sempre, però la seva evolució i gaudi per part de la nostra societat, ha estat un procés de llargs anys de reivindicació, avui nostra i anteriorment dels nostres pares i avis i sens dubte en el present i futur dels nostres fills i nets.
Imatges d’arxiu 
Imatges d’arxiu 
Imatges d’arxiu
ALGUNS ANTECEDENTS HISTÒRICS
Des del punt de vista històric el procés de protecció social va tenir un impuls en tota Europa a finals del segle XIX i principis del s. XX. A Espanya el primer avanç, en aquest sentit, se situa l’any 1883 en el, que s’anomena “Comisión de Reformas Sociales” i posteriorment se succeeixen una sèrie de legislacions, que aprofundeixen en la protecció dels treballadors i en la construcció de l’actual estat del benestar.
L’any 1900 amb la creació del “Seguro Social” i la primera llei del 1908 sobre “Accidents de Treball”, té la finalitat de reduir l’enorme accidentalitat laboral i per primera vegada es declara la responsabilitat de l’empresa (amb anterioritat un treballador moria en accident de treball i la seva família quedava desprotegida).
L’any 1908 es crea el “Instituto Nacional de Previsión” (INP) i amb ell es va implantar el primer sistema de pensions anomenat “RETIRO VOLUNTARIO”, que els treballadors contractaven.
En 1919 amb la creació del “ Retiro Obrero Obligatorio” gestionat per INP, s’administren les diferents Mutualitats cobrint la responsabilitat per part de l’Estat. Les aportacions eren acumulades en unes llibretes d’estalvis a les caixes d’estalvi. supervisades pel Ministeri de Governació. Es tractava d’un sistema de capitalització destinat a treballadors entre 16 i 65 anys, la quantia anual dels quals no superava les 4.000 ptes. Aquest mateix any es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores diàries, 48 setmanals.
En anys successius es promulguen una sèrie de lleis, que ens van acostant a la protecció actual:
En 1923 el “Seguro de Maternidad Obligatorio”.
En 1931 el “ Seguro de Paro Forzoso”.
En 1939 es va transformar el “ Retiro Obrero” en “Subsidio de Vejez”.
En 1942 el “Seguro de Enfermedad” (Mutualitats Laborals).
Imatges d’arxiu 
Imatges d’arxiu
Després de la Segona Guerra Mundial es desenvolupen per tota Europa els Sistemes Públics de Seguretat Social representant l’avenç més gran en protecció social de la història. A Espanya, amb vint anys de retard, va ser en 1966 amb la Llei General de Seguretat Social.
El 1947 el “Subsidio de Vejez” es va integrar en el “Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez” (SOVI), això va suposar el pas de la capitalització a l’actual sistema de repartiment, es basava en la idea de solidaritat intergeneracional, es contractava entre els 16 i 65 anys i comptava amb un finançament mixt d’empresa, treballador i estat. Els imports de la seva prestació inicial oscil·lava entre les 6.000 i 9.000 ptes. anuals, per al seu cobrament havies de tenir 65 anys i per als casos d’Invalidesa Permanent Total es cobria a partir dels 60 anys i s’extingia amb la mort.
La prestació SOVI la gestionava el INP i actualment encara tenim beneficiaris que tenen dret a una prestació mensual de 462,20 €. És un règim residual que es va extingir el 31 de desembre 1.967.
Sens dubte les dues lleis més importants ens venen de la mà de la “Ley General de la Seguridad Social” el 1.966 i de la “Constitución Española” el 1.978. Aquesta última, en el seu article 41 estableix que es manté el “ Régimen Público de la Seguridad Social” i en el seu article 50 sosté “ los poderes públicos garantizarán, mediante pensiones adecuadas y periódicamente actualizadas, la suficiencia económica de los ciudadanos durante la tercera edad…”. El seu principi més rellevant és el manteniment d’un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi prestacions suficients davant situacions de necessitat. Es perfilen per primera vegada les prestacions no contributives finançades amb recursos procedents dels impostos i les contributives amb les cotitzacions a la Seguretat Social.
L’any 1980 s’aprova l’Estatut dels Treballadors implantant la jornada laboral de 40 hores setmanals.
En parlar de les pensions de jubilació aquestes breus referències històriques ens serveixen per situar-nos davant una prestació, que la rebem després d’una llarga vida laboral, que té com a fi acompanyar-nos en la vellesa per a així facilitar una més còmoda i digna qualitat de vida. El progrés social s’ha caracteritzat sempre per un constant moviment reivindicatiu sense el qual probablement no gaudiríem d’aquestes prestacions.
LA PRESTACIÓ DE JUBILACIÓ EN ELS ANYS VUITANTA.
Una vegada aprovada la Constitució toca desenvolupar “l’Estat Social i Democràtic de Dret” recollit en la nostra Carta Magna. Pel que fa a les pensions es fan uns primers passos i a primers dels vuitanta es legisla per primera vegada sobre les cotitzacions en funció del salari. En aquells moments amb una població molt jove (l’edat mitjana de la nostra població rondava els trenta anys (actualment ronda els quaranta-cinc anys) i poques classes passives, la Seguretat Social disposava d’un superàvit que li va permetre regular la prestació amb els següents requisits: seixanta-cinc anys i trenta-cinc anys cotitzats pensió 100% de la Base Reguladora, amb deu anys cotitzats ja tenies dret a la pensió, que s’obtenia de les últimes 24 mensualitats. Això va portar a múltiples abusos, ja que s’augmentaven les cotitzacions dels dos últims anys (aconseguint pensions molt més elevades). Es podia accedir a la jubilació anticipada els seixanta anys i es tenia una reducció del 40%, hi havia la possibilitat de fer-ho entre els 60 i 65 anys amb la reducció del 8% anual. Amb l’aplicació d’aquesta llei les pensions reconegudes estaven al voltant del 92% del salari.
En el 1985 i malgrat una primera vaga general, el govern de Felipe Gonzalez torna a modificar el marc jurídic obligant a tenir com a mínim quinze anys cotitzats per a tenir dret a la pensió contributiva alhora. que el càlcul de la base reguladora s’ampliava a vuit anys, aquests canvis reduïen la pensió inicial en aproximadament un 6% i passem del 92% al 86% del salari.
Una referència interessant a tenir en compte és la despesa en pensions sobre PIB el 1980, representava el 5,77% i el 1985 ja era del 7,52%, actualment està en el 12%. L’esperança de vida era en l’home de 75,4 anys i en la dona de 79,59 anys, a hores d’ara en l’home és de 80,9 anys i en la dona de 85,06 anys.
Aquests antecedents històrics creiem que ens poden servir per a fer-nos reflexionar i en propers articles podrem desenvolupar els Pactes de Toledo 1995, la creació del Fons de Reserva 2000, la reforma de Zapatero del 2011, la de Rajoy 2013 i per descomptat la del 2021 d’Escrivá.
