«Visca la sardana i tots els seus amics!»
Maria Dolors Planas
Martí Planas i Bussó (Montfullà, 7 de gener de 1907 – Palau-sacosta, 14 de novembre de 1986), conegut popularment com El Ros de Palau, fou un destacat sardanista de Palau-sacosta. A l’edat d’onze anys es traslladà amb la seva família al Mas Grau de Palau, on viuria tota la vida. Es casà amb Dolors Pascual i Torrent i tingueren sis fills: Angelina, Josep, Llorenç, Maria, M. Dolors i Pilar.
De ben petit, de la mà del seu pare Llorenç Planas i Morell, s’introduí en el món sardanista. Quan tenia 16 anys, ballà la primera sardana el dia de Carnestoltes a la Rambla de Girona. Començà aquell dia una passió que li duraria tota la vida. Excel·lí com a ballador, participant en els aplecs que es celebraven arreu. El 1930, amb alguns amics del poble fundà la colla Joventut Dansaire Palauenca, que assolí destacades classificacions en diferents concursos. Ferm partidari de l’estil selvatà, defensà la puresa sardanista, sovint amb vehemència. Copsà que en aquell temps la nostra dansa es ballava una mica de qualsevol manera. Els balladors seguien la música de la cobla, però sense imprimir l’esperit i el tempo –l’aire- que les notes transmetien i que havien de donar vivesa a la dansa. Sense estudis musicals i autodidacte, treballà per perfeccionar la interpretació musical de les colles sardanistes. Reformà els concursos de sardanes i instaurà “l’aire musical”, una nova norma, creada per ell, que les colles havien d’atendre. El punt culminant arribà l’1 d’octubre de 1943, a la Festa Major de Palau-sacosta. La comissió de festes que presidia aconseguí organitzar el primer de tres concursos consecutius de colles sardanistes. La reforma causà sensació i s’estengué ràpidament. Adquirí aleshores gran popularitat, organitzà diverses ballades i participà com a jurat en nombrosos concursos per tot Catalunya. A l’abril de 1946 fou convidat a la I Assemblea General de Dansaires que, presidida pel folklorista Aureli Capmany, va tenir un paper fonamental en la recuperació del moviment sardanista.
Pagès de professió, la dedicació entusiasta a l’expressió sardanista mai li va fer oblidar les seves obligacions al mas i als sembrats. Desenvolupà un do per la meteorologia. Els diumenges, a la sortida de missa, es formava una rotllana. Al mig, Martí Planas feia la predicció per tota la setmana. Persona molt arrelada i estimada al poble, fou paborde i jutge de pau de Palau-sacosta. Pagà de la seva butxaca el cadafal per a la cobla de la plaça i impulsà la construcció de la nova Creu de Palau (1963), obra de Domènec Fita (l’anterior creu de pedra havia estat destruïda el 1936). El 1965 el gran compositor Francesc Mas Ros li dedicà la sardana El Ros de Palau.
La seva dedicació a la sardana li valgué un gran homenatge per part del seu poble el 29 de setembre de 1968 a l’esplanada de la fàbrica Mireya, ja desapareguda, en ocasió dels 25 anys de la invenció de “l’aire musical”. Martí Planas -amb altres de la seva generació- va mantenir viva la flama de la sardana en els anys més durs de la dictadura: “Si perdéssim la sardana -deia- seria com perdre les quatre barres”.
En sessió de 13 de març de 1990 el ple de l’Ajuntament de Girona resolgué per unanimitat donar el nom de “carrer del Ros de Palau” a un vial del Palau-sacosta que tant estimà.
