Manel Montoliu Bargalló, membre col·laborador de l’Associació de veïns i veïnes de Palau-sacosta.
Aquell estiu del 64, aviat farà 60 anys de tot això, vaig estar uns dies inoblidables amb els meus pares a Llívia, a la Cerdanya. Estàvem a casa d’uns familiars a Cal Vilaldach, al bell mig d’aquella fantàstica vila que ara ha esdevingut una destinació turística i que ja no és exactament com jo la vaig conèixer. En aquella època Llívia i les poblacions dels voltants vivien de l’agricultura i la ramaderia com era el cas dels meus familiars. Recordo haver anat amb gran felicitat a ajudar als estables de Cal Barrier. Sempre m’ha agradat el contacte amb els animals i probablement això va ser una de les causes que em van portar a dedicar-me a la Biologia.
Foto 1. Entrada actual de Cal Vilaldach, Llivia. És el darrer vestigi de la casa on vaig passar aquell estiu de 1964. Foto 2. La meva mare a la porta de la casa.
Recordo les visites a la farmàcia més antiga d’Europa, a l’Església i a la xarcuteria Rolland on feien i fan encara avui en dia uns embotits sensacionals.
També fèiem petites sortides als pobles del voltant, Estavar, Saillagouse i La Guingueta d’Ix, que aleshores en dèiem Bourg-Madame.
A Estavar anàvem a una petita i molt agradable botiga de subministres generals per a la casa que ara gràcies a Internet he pogut localitzar al camí de la Font del Sofre i allí vaig fer un descobriment que m’ha acompanyat des d’aquell moment tota la meva vida. Hi havia una mostra de la premsa francesa del dia i allí, a tot color, la portada d’una revista que veia per primera vegada, el Miroir du Tour.
3. Amb la meva mare a Estavar, estiu 1964, quan tot va començar. 4. Portada del Miroir du Tour 1964.
Els meus ulls es van fixar en les imatges, ara llegendàries, d’uns ciclistes i un titular “Le terrible match Anquetil-Poulidor” A casa meva no eren gens de capritxos, cosa que ara agraeixo, però aquell dia m’imagino que vaig demanar al meu pare que em comprés la revista i la meva mare em va ajudar amb el raonament que em podia servir per a millorar el meu francès que feia a l’escola. Aquella revista va ser, és, un dels meus tresors. La vaig llegir moltíssimes vegades i em sorprenc a mi mateix recordant encara ara d’alguns titulars dels articles que contenia.
Aquella ara vella revista va fer néixer en mi l’afició a seguir el Tour i tots els mesos de juliol segueixo per la televisió el desenvolupament de les etapes principals, en especial les de muntanya. La realització de la televisió francesa és realment excepcional i no obliden els aspectes culturals de la bella França tot indicant i descrivint els monuments i espais singulars que creua la carrera ciclista i que m’han servit moltes vegades per a planificar les vacances.
Noms com Tourmalet, Aubisque, Izoard, Galibier, Alpe d’Huez, Mont Ventoux, Ballon d’Alsace i d’altres formen part del meu imaginari. Els ciclistes són els herois d’un esport veritablement dur i a voltes, perillós. Noms llegendaris com Garrigou, Coppi, Bartali, Bahamontes, Julio Jiménez, Anquetil, Poulidor, Gimondi, Merckx, Ocaña, Hinault, Indurain, Pantani, Froome i els actuals campions Pogacar i Vingegaard ens han alegrat l’estiu amb les seves gestes.
En algunes ocasions he pogut gaudir en directe de l’espectacle incomparable del Tour de França. El 1965, a Barcelona, vaig veure la gran victòria de José Pérez Francés, escapat des de la collada de Toses. El 1997 vaig gaudir d’una estada inoblidable a Ordino on vaig tenir la sort de coincidir a l’hotel Coma amb dos equips, el Gan Mercier i el Mercatone1. Havia estat previsor hi havia fet la reserva de l’hotel amb 7 mesos d’antelació i vaig poder veure en plena activitat els mecànics i auxiliars per a fer el manteniment de tot el material rodant i vam poder saludar al gran Marco Pantani que va guanyar el Tour el 1998. El 2009 una de les etapes del Tour va sortir de Girona per a finalitzar a Barcelona. Finalment, el 2014, vaig gaudir amb la meva esposa de l’etapa final a París als Camps Elisis. Un record inoblidable.
Foto amb en Marco Pantani guanyador del Tour de 1998, i la meva filla a Ordino, Tour 1997
I aquesta afició va començar de la forma més insospitada a la Cerdanya, a Estavar, a les lleixes d’una botiga de queviures que ja no existeix, però que perdurarà per sempre en el meu record.
