No deixem que es perdi aquesta festa tan nostrada, perpetuem-la i gaudim tots plegats de “Fer Cagar el Tió”.
Les festes de Nadal estan plenes de tradicions que anem perpetuant de generació en generació. Una d’elles, i segurament la més sorprenent per molts forans, és quan la nit de Nadal a moltes llars catalanes donem cops amb un pal a un tronc de fusta pintat amb una cara somrient i amb barretina vermella al ritme d’una cançó que vells, adults i infants sabem de memòria. Després de tapar-lo amb una manta i anar a resar, recitar un vers o fer molta xirivia, aixequem l’abrigall on trobem un munt de regals que ens ha cagat el nostre Tió. Ben segur que és una de les tradicions nadalenques més estimades del nostre país i no hi ha infant que es resisteixi a aquest tronc màgic.
Però, ens hem preguntat d’on bé aquesta tradició i des de quan se celebra. Aquest article intentarà resoldre aquests dubtes.
Aquest tronc màgic que defeca tota mena de regles, tindria un origen pagà molt antic, segurament una tradició del Pirineu que es remunta als llindars de la història. En un inici, va formar part de les festivitats precristianes com un tribut a la fertilitat de la terra i a la natura durant el solstici d’hivern. El Tió simbolitzava els regals que dona la terra, era l’auguri del renaixement i preparava per rebre una nova collita. El dia 25 de desembre, es cremava i les seves cendres s’escampaven pels camps, sent un símbol de protecció i de bona sort pel nou any. Amb el pas del temps, la tradició es va convertir en una espècia d’homenatge als troncs que cremaven a les llars de les cases per il·luminar i donar escalfor durant els dies freds de l’hivern.
Tot i semblar una cosa molt típica només del Principat, estava estesa per bona part del Pirineu, els aragonesos d’alta muntanya feien cagar la Tronca, Toza o Tizón de Nadal, així com els occitans, que feien cagar el Cachafuòc. Pel que fa a la seva expansió per Catalunya, es creu que s’explicaria per la repoblació del sud del Principat amb habitants del Pirineu durant l’ocupació territorial dels Comtats Catalans a la Catalunya musulmana.
La tradició es va anar perpetuant, però a poc a poc i sobretot a mitjans dels anys cinquanta del segle passat, va anar deixant pas a cultures foranies com la del Pare Noel. Els tions havien deixat de tenir sentit a la ciutat perquè els nous pisos no tenien llar de foc.
Però malgrat tot ha aconseguit ressorgir amb més força que mai. En això va ser clau Ferran Margarit, que l’any 1975 va posar per primera vegada cara als tions. En va preparar uns quants i els va portar a la Fira de Santa Llúcia essent un gran èxit de vendes.
Humanitzant, urbanitzant i el que és més important recuperant el Tió com un signe d’identitat catalana, és com se n’ha garantit la supervivència.
Actualment, el 8 de desembre, segons marca la tradició, apareix a moltes llars on cada dia se li dona menjar i beure i es tapa amb una flassada perquè no passi fred fins a la nit de Nadal. El més comú és posar-lo al menjador o a les cambres on es fa més vida, així se li dona les restes de menjar que sobren de cada àpat. Tota aquesta cura s’acabava el 24 0 25 de desembre, quan els nens i la resa de família envolen el Tió i comencen a picar-lo amb un bastó o un pal, cridant ben fort i repetidament perquè comenci a cagar regals, torrons i dolços al ritme de la cançó tradicional.
I per què uns cops de bastó? Segurament bé del fet que per atiar o animar un tronc encès a la llar de foc i per tal de no cremar-nos, ens ajudem d’un pal o una branca.
Pel que fa al destí del Tió després de cagar, ha anat variant amb els anys. En un principi es cremava i les cendres que en quedaven es feien servir de fertilitzant de la terra; en altres llocs es guardava fins a la Nit de Sant Joan que es llençava a la foguera. Actualment, a moltes cases se’l queden i el mateix tronc passa de pares a fills perpetuant la tradició.
Catalunya és un país molt ric en cultura i tradicions i som nosaltres els catalans que hem de fer valdre la nostra història i les nostres arrels. Per tant, no deixem que es perdi aquesta festa tan nostrada, perpetuem-la i gaudim tots plegats de “Fer Cagar el Tió”.
