…. Segueix de (5)….
Acabava RETALLS (5) parlant de l’hort acabat de fangar i rasclonar …(Continua)…
Escric a les acaballes del mes de juny d’aquest 2022. La calor que hem patit les darreres setmanes ha assecat els sembrats de cereals. Ha estat una transició del verd al daurat torrat gairebé d’un dia per l’altre. A molts camps aquests cereals ja s’han recol·lectat de manera mecanitzada, sobre tot l’ordi, que madura molt més aviat. La palla també s’ha recollit i un munt de “bales”, rodones o en forma de prisma rectangular, resten escampades pel camp esperant ser enretirades i transportades als coberts (abans pallisses) de les masies.
I parlant d’abans…, com n’era de diferent el fet de segar i posterior batre dels cereals!!! Parlo dels anys cinquanta del segle passat. En arribar el mes de juny els camps de cereals començaven a daurar-se i, abans d’assecar-se del tot, calia segar-los. El gra ja madur encara restava agafat a les espigues i no s’espolsava durant el llarg procés de manipulació al que se sotmetien les plantes.
En els meus primers records hi ha la visió del meu pare assegut damunt de la màquina de segar, que estirava l’euga. Un magnífic animal que era molt destra per a qualsevol feina. Gairebé no calia dirigir-la amb les regnes. I era una sort, perquè les mans les tenia ocupades en acompanyar el blat amb una mena de rastell oblic. La fulla dentada de la pinta de la màquina de segar el tallava i el meu pare, amb aquest rastell, el tombava per anar formant un piló que de tant en tant deixava enrere perquè es pogués lligar per formar les garbes.
Com es prepara un vencill. Font: Internet Detall d’una garba de blat. Font: Internet
Per lligar les garbes calia també certa destresa. Veia com els meus pares feien servir dos grapadets de tiges del mateix blat segat que unien pel cap de les espigues. Amb aquest lligall, que anomenaven vencill, rodejaven el piló, estrenyien fort i feien un nus amb l’ajuda d’un lligador. Era un bastonet acabat en punta d’uns 40 centímetres de llargada. A casa nostra la meva mare era la que començava a lligar les garbes. El meu pare s’hi afegia de tant en tant, mentre donava un descans a l’euga. Aviat, amb 9 anys acabats de fer, jo també m’hi vaig posar amb poca traça. I acabàvem aquesta feina quan s’havia segat el tros previst per aquell dia.
Falç i lligadors. Col·lecció Joan C. Esclopets: Col·lecció Joan C.
L’aparició de la màquina segadora/lligadora va ser un pas endavant important. Aquesta eina estalviava molta feina. Deixava ja les garbes estirades a terra i lligades amb un cordill.
Però, tot i que la sega ja s’havia mecanitzat, encara vaig poder observar comº es segava amb la falç (volant) amb una mà, mentre que amb un esclopet, es protegien els dits de l’altra mà. També vaig veure el meu pare amb la dalla (dallot).
Per segar el blat, la civada o l’ordi, hi acoplava un arquet per acompanyar el cereal en la caiguda mentre l’anava segant. Així no quedava escampat. Abans tota la sega es feia així, i s’afinaven aquestes les eines amb una pedra d’esmolar que es portava dins d’un carbassot de fusta amb aigua, penjat del cinturó. Jo només ho recordo per a les vores i els racons dels camps on no es podia arribar fàcilment amb la màquina. Segons l’extensió d’aquests trossos s’utilitzava la falç o la dalla.
Dalla amb l’arquet. Col·lecció Joan C. Carbassot. Col·lecció Joan C.
La feina era feixuga i la calor encara li feia més. Cap a mig matí o mitja tarda calia recuperar forces. Eren unes estones de descans que en dèiem l’hora del “pa i trago”.
I en això jo hi tenia un paper “important” i “decisiu”. Tenia encarregada la tasca de portar aquell cistell que la meva mare ja havia preparat, però que encara era a la casa per no oferir a les formigues un àpat massa fàcil. Era un cistell comú, que servia per tot: per anar a caçar bolets, per recollir fruita i verdures, per recollir herba per als conills, …, Aquest cistell, doncs, la meva mare l’havia omplert amb unes generoses rodelles de llonganisses i lloms, i unes bones llenques de pernil. Aquests embotits havien estat penjats al botifarrer del rebost des de la matança del porc. Amb unes llesques de pa i una bona amanida de ceba i tomata, ho havia posat tot al cistell amb un bon grapat de grana seca (avellanes, cacauets, ametllons,…). Tot ben protegit i tapat amb un drap de fil. També havia preparat un porró amb el vi de la bota ben rebaixat (batejat) amb aigua. No em puc oblidar que un càntir amb aigua fresca era sempre present a la sega. De vegades, sobretot si era a la tarda, a l’aigua hi afegia un raig d’anís. Deien que era una beguda refrescant i que feia passar més la set. Sempre se situava en un lloc protegit del sol, a l’ombra d’un arbre d’algun marge o d’un parell de garbes dretes.
Cistell comú. Col·lecció Joan Corney El càntir El porró Botifarrer. Col·lecció Joan C.
Després de segar i lligar les garbes, calia recollir-les i anar-les agrupant en gavallons. Dretes i ben ajustades en forma circular per culminar amb unes garbes horitzontals que s’utilitzaven de coberta. Les lligàvem unes amb les altres, com a protecció per a possibles ventades, tempestes i pedregades. El meu pare posava una especial cura en què aquests gavallons estiguessin ben alineats, de manera que fes goig veure el rest al bell mig del camp.
Amb tanta manipulació era ben normal que quedessin tiges i espigues escampades entre el rostoll dels camps. Per això s’hi passava el rampí (o diable). Era una eina força pesada, formada per una fusta llarga amb un mànec, de la que penjaven unes pues de ferro. Era estirada per un animal i tenia la funció de recollir-les. Era una eina difícil de fer servir i molt perillosa perquè les pues es podien clavar al terra, cosa que el feia tombar endavant. Aviat una eina més moderna, el rampí girador, ja preveia aquest moviment, fins que va aparèixer el rampí amb rodes. Era més voluminós, amb unes rodes altes i un seient. Les pues eren corbades. Molt menys perillós i el pagès podia anar assegut. Si encara hi quedaven algunes espigues al camp, se solien recollir manualment (espigolar el camp).
Rampí o diable: Col·lecció Joan C. Rampí girador: Col·lecció Joan C. Rampí amb rodes. Col·lecció Joan C.
Els gavallons restaven al camp ben bé un mes, temps necessari perquè les tiges i les espigues s’assequessin del tot i el gra acabés de madurar i perdre la humitat. Llavors era el moment de traginar-les cap a l’era per batre-les… Continuarà….
Dues fotos de l’exposició del 2006, d’uns camps de Palau-sacosta, amb gavallons a punt de recollir.
Mas Quintana de Palau-sacosta. Rajoleries a Palau-sacosta.