La senyora Maria Dolors, és una palauenca de tota la vida, filla del Mas Grau que podem il·lustrar amb aquesta foto familiar, amb el mas de fons, i dit sigui de pas, una magnífica fotografia del gironí Valentí Fargnoli.
Com expliquen els seus amics, Joan Corney i l’Isidre Vall-llosera, a la Dolors li agrada escriure i els seus records, són una bona manera de fer-ne un article. De fet, ara fa un any, ja ens va fer arribar una primera proposta.
Des de la Junta, volem mantenir vius els records i les tradicions del nostre poble, Palau-sacosta i l’article de la Maria Dolors i contribueix. Des d’aquí la convidem a fer-nos arribar d’altres, que li semblin puguin ser de l’interès dels nostres lectors i un record d’aquell Palau-sacosta, pagès i no tan llunyà.
Maria Dolors Planas i Pascual
Ara que per aquestes dates ja donem per acabada la canícula, m’agradaria evocar una anècdota relacionada amb els estius pagesívols del Palau-sacosta de la meva infantesa. Precisament un dels records que més acarono era l’abundància de fruits que, sobretot a l’estiu, ens ajudaven a fer més passable la calor. Al Mas Grau la fruita era abundant, els camps estaven separats per marges on hi havia tota mena de fruiters.
M’enfilava als marjals i abastava la fruita madurada directament de l’arbre. Les cireres, tan grosses i vermelles i les de cor de colom, els pruners, les peres verdes, les d’hivern, les pomes, els abricocs, tant grossos i olorosos que per dins eren com mel, les figues negres, les verdes, les secaïnes, els palo santos i aquells nespres de color marró que guardàvem a l’hivern amb palla a dalt les golfes que mai més n’he trobat a cap mercat. Les magranes, les nous, el raïm daurat, la parra que vorejava la façana de la casa, el negre de la parra del pou, les vinyes del rec que feien vi dolç, les mores vermelles i negres a les bardisses… Amb la meva germana petita anàvem a collir-ne fins que ens feien cagarrines.
La mare ens renyaven, però a nosaltres ens encantava! I els melons i les xíndries, que el meu pare portava en un gran cove. Després de dinar, amb un ganivet els provava i el que no era bo anava a la galleda pels porcs. La meva mare i la padrina n’anàvem tallant per nosaltres fins que estàvem tips. Una nit d’estiu, quan ja tots dormíem, els gossos de casa, el Dric i la Brisca, es van posar a lladrar amb gran desfici. El meu pare, es va aixecar a veure què passava, i amb el clar de lluna va descobrir un individu que furgava pels sembrats. Sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar l’escopeta que guardava entre la paret i l’armari, i disparà dos trets a l’aire. El nocturn visitant es va espantar tant que, d’un bot, arrencà a córrer cames ajudeu-me camp a través, fins que desaparegué, tros enllà, en la penombra. L’endemà al matí el pare va anar a mirar què havia passat i es va trobar en mig del camp un macuto del servei militar a mig omplir amb síndries i melons.
Donat que el sac portava brodat el nom de l’intrèpid noctàmbul, no resultà massa difícil localitzar-ne el propietari, un veí d’un mas proper que acabava de tornar de la mili. El meu pare acabà d’omplir el sac de melons i es presentà a ca’l veí. Si necessites melons o xíndries -li va dir- només has de fer que demanar-me-les. N’hi ha per menjar, per vendre i per donar si cal. No cal que vinguis de nit a aixafar-me les meloneres. I en endavant amics com mai.
Aquest curiós episodi per nosaltres va ser tota una lliçó que no oblidaríem. Procurem també els palauencs de la postmodernitat, que regni el bon veïnatge, la bonhomia i la civilitat. Sense necessitat de tirar trets a l’aire, a poder ser.
