Retalls (4), Joan Corney Vilà, (1945…–)

Joan Corney
Comparteix-nos amb els teus

…. Segueix de (3)…

… la gratussa, una arada amb unes quantes pues corbades… (Continua)…

Llaurant amb arada cavadora. Font Expo. 2006

Aquesta arada es podia utilitzar quan la terra era molt flonja o pocs dies després de ploure. Només així podia clavar-se a la terra. Es regulava la fondària amb una palanca i una roda al davant. Com hem vist a la foto, era més gran que la “cavadora“,  i les set pues corbades se situaven en forma de fletxa i removia molt bé la terra. No enterrava l’herba crescuda, però gairebé l’arrencava tota i el sol feia que s’assequés. De vegades es feia servir també l’arada cavadora que deixava escapar molt poques herbes com ja n’he parlat.

Ja he dit que el nostre mas no tenia aigua suficient per regar, llevat d’un petit hort per al consum familiar del qual en parlaré més endavant. Ja més grandet vaig entendre perquè sembràvem (jo ja m’hi sentia implicat) bàsicament cereals com el blat, l’ordi i la civada, propis de terres de secà. Normalment, ho fèiem al llarg del mes d’octubre o principis de novembre. Sembrar requeria tot un seguit de feines que calia fer de manera ordenada. La primera, de la que ja n’he parlat,  era llaurar la terra amb l’arada mussa. Tenia l’inconvenient que no es podia anar i tornar pel mateix costat. La terra es tombava sempre cap a la mateixa banda. Calia anar voltant. Amb el temps això es va resoldre amb l’aparició de l’arada giratòria. Mantenia fixes la rella i el dental i afegia un segon tallant i una segona post, sobreposats, que eren la part que girava.

Arada giratòria. Col·lecció Joan C.

Una arada molt similar, però més avançada era el brabant. Era més gran que la giratòria. Es podia regular la fondària de la rasa –uns 20/30 centímetres-  i fins i tot l’amplada –uns 25/35 centímetres-. Normalment, l’arrossegaven una parella d’animals. Si hi havia molta herba, s’hi podien incorporar unes espallencadores (unes posts petites), que arrancaven superficialment les herbes i ajudaven a tombar-les al fons de la rasa perquè la terra girada per la post principalles cobrís totalment.

Normalment, una vegada llaurat el camp,  aquest era el moment de sembrar. Així s’aprofitava la humitat de la terra per facilitar la germinació de les llavors… Com ha canviat aquesta feina!… Ara és un procés que fan les màquines sembradores enganxades als tractors.

Sembrar era una feina pesada i que requeria força destresa. El meu pare, primer de tot i caminant sobre la llaurada, anava deixant uns grapadets de palla en fileres, d’un cap a l’altre del camp, i mesurava amb un nombre determinat de passes la distància entre fileres.

 “– Papa, per què comptes els passos i per què has deixat aquests pilonets de palla a terra?

Mira bé el que faré ara i després t’ho explicaré”-, em va respondre

Senalla– cabàs gran (internet)

 Dit això, va agafar una senalla (un cabàs gran), l’omplí amb el gra (blat, ordi o civada…) que va treure d’un sac que havia deixat a la vora del camp. Lligar un cinturó a una de les anses i se la va penjar a l’espatlla esquerra. I a grapats, tot caminant amb un ritme ferm i seguit,  el va anar escampant sobre la terra.

-“Has vist, fill? Les fileres em serveixen per caminar en línia recta per sobre del llaurat sense desviar-me. I els passos que he fet per fixar la distància entre fileres són per saber fins on faig arribar les llavors quan les llanço amb la mà per sobre de la terra llaurada. És un càlcul que he de fer sempre, depenent del tipus de llavor, per escampar-les bé”-.

Quan vaig tenir edat per provar de sembrar, vaig entendre perfectament aquesta explicació. Només amb molta cura i un bon moviment del canell, amb la força precisa i ben calculada, s’aconseguia escampar les llavors uniformement sobre la llaurada. Sense aquest càlcul ben mesurat i molta destresa adquirida amb la pràctica, ben segur que es deixarien superfícies del camp sense llavors.  

 Una vegada sembrades les llavors a tot el camp, calia passar el rascle.  (Si el camp quedava molt aterrossat, es feia una primera passada del rascle abans de sembrar). Era una estructura rectangular amb tres barres de fusta d’on penjaven clavades unes pues de ferro d’uns vint centímetres de llargada. Servia per desfer les terrosses, afinar la terra  i aplanar les ondulacions que s’havien format en tombar la terra amb l’arada. La nostra euga arrossegava  aquesta eina mitjançant uns tirants (cordes) que s’enganxaven en unes anelles del rascle. De vegades, si hi havia molts terrossos, es posava damunt del rascle una pedra grossa i pesada per evitar que el rascle els saltés per sobre sense desfer-los. Recordo encara el seriós advertiment que em va fer el meu pare: “-No fais mai, mai, mai com en Joan!!! –un veí dels nostres camps, que en lloc d’una pedra, hi pujava de peus. Amb  veu ferma i expressió contundent em va fer veure com quedaria el meu cos si queia i em passaven totes aquelles pues per sobre meu. Mai no ho vaig fer.

Faltava passar l’aplanador perquè la terra quedés tan planera com sigui possible i facilitar la sega quan arribés el moment. I també solia passar el roleu, per acabar d’aplanar i compactar la terra i evitar que els ocells, quan estiraven els brots tendres acabats de sorgir de la terra, es mengessin les llavors més superficials, que s’arrencaven fàcilment si la terra era flonja.

Però cap a finals dels passats anys 50,  totes aquestes feines, en les que la participació i l’esforç combinats dels animals i les persones eren imprescindibles, les vam substituir per un petit tractor compartit, un LANZ 28 d’un sol cilindre. El van poder comprar junts el meu pare i els seus altres dos germans que també eren pagesos. Això no va significar només un gran estalvi de temps. Les arades podien treballar la terra a més fondària, la qual cosa significava també girar i airejar la terra molt millor.

Els meus dos oncles i el meu pare van comprar també, per a aquest petit tractor,  unes arades semblants a un doble brabant en les que podíem graduar la fondària de les rases (entre 20 i 35 centímetres). Un senzill sistema hidràulic aixecava les arades  que es giraven automàticament en arribar al cap del camp, per, després d’una senzilla maniobra, abaixar-les i tornar en sentit contrari fins a l’altre cap.

Hi van afegir també l’arada estripadora, que feia una feina semblant a la senzilla arada gratussa, però que s’enfonsava molt més i treballava una amplada molt més gran. Una roda a cada costat servia per graduar la fondària de treball. El mateix sistema hidràulic l’aixecava per poder girar i maniobrar quan calia.

Arada estripadora. Col·lecció Joan C

Vaig passar moltes estones assegut a un dels dos seients que hi havia a sobre el parafangs de cadascuna de les rodes grans del tractor. M’aguantava fortament agafat a la barana del seient. M’agradava molt,

mirava i preguntava. Aviat vaig aprendre el funcionament de tot plegat. I amb uns 12 anys –sota la supervisió del meu pare- ja vaig ser capaç de fer anar el tractor i llaurar la terra.

Però llaurar, rasclar, aplanar i sembrar no eren les úniques feines a pagès. A “RETALLS (3) he parlat del blat de moro, sembrat en files o rengleres … (Continuarà)…

Sponsor

Altres articles interessants

Espai publicitari