Molts es pregunten per què és tan important protegir la llengua catalana. Caldria fer tots els esforços per preservar-la, tenir-ne cura i promocionar-la quan és d’un ús tan minoritari? En un món globalitzat, val la pena destinar-hi recursos? El bilingüisme és positiu, per què? Aquestes preguntes que sovint es plantegen entorn de l’idioma, és rellevant donar-hi resposta perquè és un tema que malgrat el pas del temps i de la implantació que hi ha a casa nostra, encara genera molts dubtes i malauradament molta visceralitat.
Primer de tot s’ha de tenir en compte que l’ús social d’una llengua depèn dels seus parlants, de quan la fan servir i de com la fan servir. Per tant, posem-hi dades objectives.
El català és una llengua romànica que es parla a Catalunya, al País Valencià, les Illes Balears, Andorra, la Franja d’Aragó, la ciutat de l’Alguer (a l’illa de Sardenya), la Catalunya del Nord, el Carxe (Múrcia) i en petites comunitats arreu del món. Actualment, s’estén sobre un territori d’uns 68.730 km² habitat per 13.529.127 persones pertanyents a quatre estats: Andorra, Espanya, França i Itàlia. Sembla una cultura minoritària, però si analitzem les xifres veiem que el seu pes no és tan petit. Saben parlar català més de 9 milions de persones i l’entenen més d’11 milions. El català ocupa el 88è lloc en el rànquing de les llengües més parlades al món i en aquests moments està per sobre de llengües com el búlgar o el suec. Si obrim els ulls al món, veurem que en aquests moments a Europa hi ha 23 llengües oficials, on el català n’és la 14a pel nombre absolut de parlants com a llengua materna i la 9a per la població del territori on és reconeguda. Dins l’àmbit d’internet a escala mundial, d’entre 6.000 llengües que hi ha al món, el català n’ocupa la 26a pel nombre absolut de pàgines web i és la 19a llengua amb més pàgines web per parlant.
Quan analitzem totes aquestes dades, sembla que el català és una llengua viva, d’ús majoritari en el seu territori i no s’entén perquè constantment es parla que està en perill, però malauradament aquesta és la trista realitat, perquè si fins ara ens hem centrat en les bones dades, ara mirem quin és l’escenari actual de la nostra llengua i ens adonem que cal posar tots els mitjans perquè està en greu perill i que si no es fa res, en menys de 50 anys, serà una llengua morta.
Catalunya en els últims 90 anys, ha passat d’un 90% de parlants al 36%. L’any 2018 només hi havia 200.000 catalanoparlants habituals més que el 1930, la qual cosa representa un creixement molt pobre, i una altra dada objectiva que cal destacar és que l’any 2002 va ser quan el català va deixar de ser la llengua més parlada a tot el territori.
L’última enquesta d’usos lingüístics que va elaborar la Generalitat el 2018 les dades que aporta dibuixen un escenari molt preocupant, un 48,6% de la població de Catalunya té el castellà com la seva llengua usual, mentre que un 36,1% té el català. També és important subratllar que divergeix molt en funció del territori. A l’Alt Pirineu i a les Terres de l’Ebre el seu ús és habitual mentre que recula a l’àrea metropolitana de Barcelona, on només un 27% de la població el té com a primera llengua. Alhora el català també és molt feble en els patis de les escoles, cada vegada més sentim els nostres infants comunicar-se majoritàriament en castellà. El manifest d’Els Marges, de l’any 1989, ja advertia que el procés de substitució del català quedaria sentenciat quan l’última generació que l’hauria tingut com a primera llengua no l’utilitzaria per adreçar-se als seus fills, malauradament ja estem en aquest escenari, cosa que és letal per la seva supervivència.
Un altre aspecte a destacar és que majoritàriament canviem de llengua quan ens parlen en castellà, encara que l’interlocutor entengui o sigui capaç de seguir una conversa en català. És un comportament habitual de parlants de llengües subordinades, que només modifiquen l’actitud si prenen consciència que el seu idioma es troba en perill. D’aquí aquestes campanyes que animen a no canviar de llengua, a intentar que les persones foranes facin l’esforç i s’animin a aprendre el català perquè si veuen que ens hi adrecem en castellà, arriben a la conclusió que la nostra llengua no els és útil.
No podem menysprear tampoc tota l’ofensiva política i judicial que ha patit Catalunya en els darrers temps agafant com a punt central la llengua com a mostra d’identitat. Des de les més altes esferes de l’estat espanyol s’ha prohibit que es parlés tant al Congrés dels Diputats, al Senat com vetant totes les iniciatives per poder utilitzar-lo al Parlament Europeu. Judicialment, s’estan fent lleis per tal de fer desaparèixer la immersió lingüística i que a poc a poc es vagi implantant el castellà com a llengua vehicular. Aquest aspecte és molt important, perquè només units podrem fer front a totes aquestes ingerències.
