Manel Montoliu Bargalló, membre col·laborador de l’Associació de veïns i veïnes de Palau-sacosta.
La música forma part de les nostres vides. Tots tenim una cançó que ens recorda un moment, trist o feliç, que ens porta a la memòria un espai o una persona o, en definitiva, una experiència que forma part de la nostra història.
Quan un és jove està al dia de les novetats discogràfiques i de totes les notícies que mou el món musical. A mesura que et vas fent més gran un altre tipus de notícies ocupa el temps d’atenció i progressivament et vas desconnectant de l’actualitat musical.
En els meus anys d’infantesa i joventut vaig tenir la sort d’assistir al naixement de la música pop, a la substitució progressiva d’una música folklòrica de rància tradició per la frescor que arribava de les Illes Britàniques.
No ens enganyem, la música pop, rock, rhythm and blues té arrels anglosaxones, però ha esdevingut universal.
Rory Gallagher. Col-l Manel Montoliu 
Col-l Manel Montoliu
A través de les ones de les emissores de fa 60 anys, locutors genials com José María Pallardó a Ràdio Joventut, ens informaven de les darreres novetats discogràfiques i ja en profunditat, els llibres de Jordi Sierra i Fabra ens van educar en el coneixement dels grups fonamentals d’aquestes dècades inoblidables.
Fa pocs dies, intentant ordenar uns llibres, en un d’ells em va aparèixer un record que ara conservaré com un tresor. L’entrada a un concert de Rory Gallagher a Barcelona el 5 de març de 1975. Era el meu darrer any de carrera i amb diversos amics de la facultat vam tenir el plaer de gaudir al Palau dels Esports del carrer Lleida, de Barcelona, una actuació inoblidable del genial guitarrista irlandès. Recordo, perquè els discos així ho certifiquen, que em vaig dirigir a la que aleshores era botiga de referència per a la música moderna, Discos Castelló, al carrer Tallers, just al costat de la plaça Universitat, un lloc on cada dia circulava i allí vaig completar la meva col·lecció de LPs, així els anomenàvem llavors, del gran Gallagher.
Amb el pas dels anys i fent memòria he comprovat que la música de l’estimada Irlanda ha estat i és molt important a la meva vida i tot va començar amb aquell concert de Rory Gallagher. La vida de Gallagher no va ser fàcil i va morir, massa jove, als 47 anys, a Londres.
Les vies d’informació actuals són moltíssimes, però un ha de saber ser selectiu. Els antics alumnes que em van substituir en arribar l’edat de jubilació em van il·lustrar als nous panorames musicals. Dels músics encara en actiu, Van Morrison, el lleó de Belfast, és qui considero la referència més important i autor d’una discografia impressionant. Les seves cançons ja són intemporals i han esdevingut clàssics avançant al temps.
U2 és el grup que ha sabut obtenir uns registres de caràcter més internacional i ja són una referència mundial en l’àmbit de la música pop. Les seves peces formen ja part de la banda sonora de les nostres vides i de moltes pel·lícules.
Però la referència més important em va arribar de manera insospitada i molt trista. A través del Telenotícies del dilluns 15 de gener del 2018 vaig saber de la mort a Londres d’una cantant de nom Dolores O’Riordan, líder del grup irlandès The Cranberries.
Dolores O’Riordan-Col-l Manel Montoliu 
La princesa del mar i del vent
He de reconèixer que no tenia ni idea ni del grup ni de la cantant. Però una defunció d’una persona jove de 46 anys és una cosa que normalment impacta. Vaig investigar per internet i el resultat va ser sorprenent.
The Cranberries han estat un grup excepcional amb una discografia plena d’èxits a escala mundial. Els seus recitals per tot el món han omplert estadis i poliesportius i Dolores ha estat una cantant sublim que tant ha pogut estar a París cantant una versió potent i millorada del Go your on way,
dels llegendaris Fleetwood Mac, com estar a Itàlia cantant al costat del gran Luciano Pavarotti o fent un recital nadalenc al Vaticà amb la presència del Sant Pare.
Sí, la música ens acompanya i forma part de la nostra vida i dels decorats en què ens movem i jo estaré eternament agraït a aquests músics irlandesos amb qui he connectat, malgrat no haver estat mai presencialment a Irlanda, i amb una música amb què m’he sentit plenament identificat.
