Records i vivències de la meva vida a pagès a Palau-sacosta
Aquest és el primer capítol d’un seguit de retalls de la meva vida a pagès. Són records dels anys de la meva infantesa al Mas Palahí de Palau-sacosta (conegut amb el sobrenom de Ca l’Àvia pels veïns i veïnes del poble). No volen ser unes Memòries, sinó més aviat l’expressió escrita de flaixos que busquen rememorar les experiències viscudes relacionades amb la vida i les feines del camp, els animals, els estris i les eines que es feien servir. Vagi per endavant, que segurament hi haurà paraules i noms que potser tenien formes diferents de les usuals en altres indrets. En sóc conscient, però m’esforçaré a mantenir les que, essent infant, vaig incorporar de la parla quotidiana dels meus pares, parents i veïns, també pagesos.
Mas Palahí, any 1960 
Mas Palahí, any 2022
Començaré amb una breu presentació del meu poble, el lloc que serà objecte de la meva narració:
L’antic municipi de Palau-sacosta ha sofert una transformació espectacular. Fa gairebé seixanta anys va passar de ser un municipi independent a l’annexió forçosa a la ciutat de Girona per decret de finals de 1962. Els límits territorials s’han anat desdibuixant i algunes zones han estat engolides pel creixement d’altres barris gironins. La dotzena de rajoleries i bòbiles actives els anys seixanta han desaparegut. De les famoses Indústries Químiques i Tartàriques, “Els Químics”, només en resta la monumental xemeneia. Ha sorgit el nou polígon del Mas Xirgu, però de les antigues indústries càrniques, de les serraries, de les fundicions i dels tallers mecànics i magatzems, pràcticament només en resta el record.
La diversitat d’urbanitzacions residencials, els edificis esportius i de serveis i els blocs d’habitatges també han anat envaint les terres destinades a l’ús agrari. De la quarantena de masos dedicats a l’activitat pagesa, actualment en resten ben pocs. Cap al sud encara podem veure alguns camps cultivats. Al sud-est, el Pla de l’Onyar, l’activitat agrícola es manté però transformada en terres de secà. De l’antic sistema de regadiu canalitzat només en resta el testimoni de la caseta que protegeix el pou. I el que ha desaparegut del tot, arreu del territori de Palau-sacosta, és l’activitat ramadera, associada a l’activitat agrícola, amb una destacada producció lletera.
Amb tres quarts de segle a l’esquena enyoro molts detalls de la vida pagesa. Enyoro l’olor dels camps llaurats. Enyoro els ninots de fang fets amb aquesta terra tova que l’arada acabava de girar. Enyoro també l’olor de la userda acabada de segar. Enyoro el feinejar incansable dels meus pares als qui m’agradava seguir i imitar. Enyoro l’esforç per posar els guarniments a l’euga abans d’enganxar-la al carro o a l’arada. Encara sento l’olor del cuir barrejada amb la suor de l’animal en acabar la jornada. Recordo com el meu pare, tan aviat com el blat o l’ordi sorgia de la terra, recorria els camps sembrats a mà per comprovar si havia repartit uniformement les llavors. La seva cara reflectia clarament el grau de satisfacció després d’aquest exercici d’autoavaluació de la feina feta.
