Retalls (5), Joan Corney Vilà, (1945…–)

Joan Corney
Comparteix-nos amb els teus

… Segueix de (4)…

… A RETALLS (3) he parlat del blat de moro, sembrat en files o rengleres… /Continua)…

El blat de moro és una planta que necessita sol i una temperatura estiuenca, però també força aigua. Només el fet que abans plovia més sovint –també a l’estiu- possibilitava aquest cultiu a la terra secana dels nostres camps. Avui seria impensable: o les plantes s’assecarien o el seu procés vegetatiu seria tan pobre que difícilment s’acabaria recollint cap fruit.

El procés de sembra era ben diferent del dels altres cereals. Ens hem de situar des del mes de maig en endavant. La preparació de la terra era la mateixa: llaurar-la, rasclar-la per afinar-la bé i deixar-la ben aplanada i compactada. Aquesta sembra era una feina totalment manual.

Calia disposar d’un llarg cordill cargolat en dues estaques de fusta –nyinyoles o cordilles– que els meus pares estiraven al llarg del camp i deixaven les estaques clavades a terra a cada extrem. Així quedava definida la primera de les fileres en què sembrarien les llavors. Començaven un per a cada cap. Clavaven un paló al costat del cordill amb una mà i amb l’altra deixaven caure una llavor entre el petit espai que obrien entre el paló i la terra. Era una feina de precisió. Rarament, equivocaven la direcció i la llavor queia fora. Jo m’ho mirava encuriosit i bocabadat. –“Deixeu-m’ho fer, deixeu-m’ho fer a mi…!” -recordo haver insistit. I m’ho van deixar provar. Ho vaig intentar una, dues, vàries vegades… Era més difícil del que semblava. Les llavors queien per tot arreu menys on havien d’anar i no només d’una en una. Va ser una experiència semblant a la de l’arada. Sembrar blat de moro encara no era per a mi. I vaig seguir observant.

I vaig aprendre també que quan el pare i la mare es trobaven, més o menys a la meitat del cordill, retornaven cadascú al cap d’on havia sortit. Allà agafaven una canya d’uns 80/90 centímetres que ja tenien preparada, l’estiraven a terra amb un extrem tocant el cordill i la clavaven a terra per l’altre extrem. Allà mateix clavaven també l’estaca que acabaven d’arrencar i estiraven el cordill. I ja tenien marcada la segona filera. Agafaven el paló i les llavors i repetien una altra vegada la sembra d’una altra filera. I així fins a acabar tot el camp.

Tràmecs i aixades. Col·lecció Joan C.

Una vegada germinaven les llavors i creixien les plantes s’hi havia de dedicar moltes i llargues hores de feina per cavar la terra amb els tràmecs o aixades,  per esponjar-la, mantenir la humitat i eliminar les males herbes. S’aprofitava també per calçar-les, és a dir, per acostar la terra a la part baixa de les tiges per on sortien noves arrels que ajudaven al seu creixement. Aquestes feines, en no poder disposar d’aigua per al reg es repetien al llarg del cicle vegetatiu, gairebé fins al temps de la collita a finals de l’estiu o principis de tardor.

He volgut destacar la sembra del blat de moro per posar en relleu que la meva mare (les dones de pagès en general) també treballaven en les feines del camp, en la cura dels animals domèstics i sobretot en els treballs de l’hort.

L’aviram i l’hort eren peces fonamentals a les cases de pagès i ho eren també a casa nostra, el Mas Palahí. L’alimentació bàsica de tota la família en depenia. Els pollastres, els ànecs, les gallines i els conills suposaven una bona aportació de carn i ous. Es complementaven amb la llet de les vaques i els embotits (lloms, llonganisses, botifarra negra…) i els pernils, que s’obtenien de la matança del porc a l’hivern, una pràctica estesa a tota la pagesia.

Però, compte!, aquestes menges no eren ni habituals ni diàries. Sovint es guardaven per a festes assenyalades durant l’any i en les Festes Majors, quan s’aplegaven bona part de les famílies. També durant l’època del segar i el dia del batre, quan els parents més propers i els homes de les cases veïnes acudien per ajudar-se els uns als altres. Eren dies de poc descans i molt treballar i calia una alimentació extraordinària que compensés els desgast que aquestes dures feines significaven.

A l’hort s’hi podien collir verdures de tota mena: enciam, escarola, bledes, mongetes verdes, pebrots, albergínies, pastanagues, ravenets, apis, carxofes, julivert, alls, cebes, patates,… i també algun bitxo picant, naps, cols, bròquils i xicoina. I no m’oblido dels llegums: sobretot cigrons, mongetes i fesolets en gra…, ni de les patates, ni dels melons, les síndries i els carbassons, que sovint sortien de l’àmbit de l’hort pròpiament dit i es sembraven en una part d’algun camp proper. Solien ocupar una superfície massa gran per poder ser encabits dintre de l’espai, sempre limitat, de l’hort.

Fangues. Col·lecció Joan C.

He dit que s’hi podien collir, però calia preparar la terra, sembrar-les, cuidar-les i regar-les. Per preparar la terra era habitual fangar-la. Les dimensions de l’hort no permetien treballar amb animals i arades. A més a més, la fanga permetia girar, airejar i esponjar la terra molt millor. Era un treball manual que es feia amb molta cura. Tota l’herba s’enterrava i alhora s’apartava aquella que era més perillosa. Cap terròs quedava sense esmicolar. Peus, braços, mans i esquena repetien mecànicament uns moviments perfetament estudiats. Encara recordo l’olor de la terra en ser remoguda d’aquesta manera. Semblava que aquest perfum era una manera d’agrair al pagès aquest tracte acurat que li dispensava. Feia goig la terra acabada de fangar. Planera i perfectament esterrossada. I encara s’hi passava el rascló (rasclet), que amb les seves pues l’acabava afinant encara més i recollia alguna brossa, si és que no havia quedat del tot enterrada. La terra rasclonada restava tan esponjosa i flonja que sabia greu trepitjar-la, perquè les petjades quedaven marcades, talment com ferides permanents, si no ho remeiava una nova repassada amb el rascló…

.

 … Continuarà…

Sponsor

Altres articles interessants

Espai publicitari