Comparteix-nos amb els teus
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email

Seguint amb els articles dedicats a les nostres tradicions, aquest mes de juny, com no pot ser d’una altra manera, hem de parlar de  la festa de Sant Joan, una data profundament arrelada al nostre país, però que molts de nosaltres desconeixem la història que hi ha al darrere, malgrat haver-la celebrat des de petits. Quan pensem en aquest dia, ens venen imatges bàsicament de fogueres, petards, coques, ball, retrobades amb els amics i segurament també l’inici de l’estiu amb les vacances ben a prop. Darrere de tot això hi ha una llarga història de tradicions, d’herbes remeieres, solstici d’estiu, el poder de l’aigua i del foc, nit de bruixes i de personatges fantàstics.


Si ens remuntem als seus orígens, trobem que la festivitat de Sant Joan és una festa antiquíssima que ja celebraven els pobles primitius, estretament lligada al foc en honor de l’astre rei per donar-li força en el moment en què aquest arribava al seu punt més alt i a partir d’aquesta nit començava la  davallada. La seva estreta relació amb la natura, fa que sigui una festa envoltada de creences i rituals que li donen làurea de la nit més màgica de l’any. El foc com a element purificador, que deslliura de la mala sort i guareix els pecats.


Els grecs i els romans varen seguir la tradició de foc i flames, els primers dedicant aquest dia a Apol·lo, rei del sol, i els segons a la deessa de la guerra Minerva. El cristianisme va fer seva la tradició, com moltes altres, i la va adaptar al seu calendari, motiu pel qual el costum de prendre les fogueres va quedar unida al naixement de Joan Baptista, ja que segons la llegenda, el seu pare Zacaries va ordenar encendre un gran foc per donar a conèixer que el seu fill havia nascut. Per tant, la denominació “Sant Joan” no suposa més que la cristianització de la festa omplint-la de significat i apoderant-se del contingut. La tradició va continuar ben viva fins a l’arribada del franquisme, el dictador va tractar de posar-hi fi, considerant-la pagana i impròpia de gent cristiana, però per tot arreu es va continuar celebrant clandestinament sense que es pogués frenar.

Aquí és on comença aquesta unió tan simbòlica entre el nostre poble i la festivitat de Sant Joan per mitjà de la Flama del Canigó. Aquesta és el símbol d’unió dels Països Catalans tant del nord com del sud dels Pirineus. S’encén cada any en el cim del Canigó i des d’allà la transporten a les ciutats i pobles de tot Catalunya.

Tot va començar quan Francesc Pujades l’any 1955, veí d’Arles de Tec (Catalunya del Nord), amb un gran sentiment de catalanitat i inspirat per “Muntanyes del Canigó” de mossèn Cinto Verdaguer, un poema èpic i patriòtic, publicat el 1886 que és tot símbol de la personalitat catalana del Pirineu, va tenir la iniciativa d’encendre un foc al cim i repartir les brases arreu dels països catalans per prendre les fogueres de la revetlla de Sant Joan. Així comença la tradició de la Flama del Canigó, entroncada amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc. Malgrat la seva intenció, durant els onze anys següents La Flama del Canigó no surt de França i es limita a encendre les fogueres de la Catalunya del Nord. El primer cop que traspassa els Pirineus és l’any 1966 que arriba a Vic en plena dictadura franquista. El projecte era extremadament perillós en els terribles anys de l’autocràcia, però malgrat el moment, s’aconsegueix introduir-la clandestinament a través de la frontera. La prohibició franquista no va  impedir que la tradició s’anés escampant per tots els territoris de parla catalana fins a arribar al País Valencià com a símbol de cohesió dels Països Catalans.


Des d’aleshores i fins a dia d’avui,  el cap de setmana anterior a Sant Joan se celebra l’Aplec del Canigó, diverses entitats esportives, culturals, polítiques i un gran nombre de voluntaris, pugen al cim feixos de llenya portats de les diferents contrades del nostre país, que serviran per encendre la foguera el dia 22 de juny per un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà. Aquests porten una brasa que està encesa al Museu de la Casa Pairal d’aquesta ciutat. Després de llegir un manifest i de passar la nit vetllant-la, a trenc d’alba, inicien el descens perquè  arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
Aquesta tradició s’ha fet tan important que La Flama és rebuda pel Parlament de Catalunya en un acte institucional i també per ajuntaments, consells comarcals, entitats culturals i socials.


La Flama del Canigó  es guarda encesa al Castellet de Perpinyà per tal que la tradició no s’apagui mai i la Flama de la nostra cultura i identitat continuï viva per sempre.


Sponsor

Altres articles interessants

Espai publicitari