ACLARIMENT: Les meves vivències a pagès, llunyanes en el temps, però encara molt presents en el record, -que encara conservo ben viu-, m’ha portat a recollir màquines, eines i estris que per a mi eren comuns en la vida quotidiana al Mas Palahí de Palau-sacosta. Oblidades o perdudes amb la fi de l’activitat agrícola i ramadera de la masia, però recollides al llarg dels darrers anys, conformen una col·lecció que em permet reviure molts d’aquells moments i explicar-ne les experiències.
…. Segueix de (2)….
… Jo m’ho mirava de lluny, embadalit i sorprès alhora … (Continua)… No estava acostumat a veure les vaques fora de la quadra. Tampoc coneixia massa les eines del camp. Solien estar arraconades i allunyades del tragí diari i tenia la recomanació estricta de no anar-hi a jugar per no prendre mal. Jo tenia llavors uns cinc anys.
Però, a mesura que passava el temps, creixia en edat i autonomia i la curiositat m’hi va empènyer. Aviat vaig recórrer i descobrir tots els racons del Mas Palahí. Sovint obria la porta i m’esmunyia dins del porxo on es guardaven el carro, la tartana, la màquina de segar, les arades i bona part de les eines.
M’agradava molt veure llaurar els camps i seguir el recorregut de l’arada, al costat del meu pare, amunt i avall durant llargues estones. Però quan ja no podia seguir més, m’esperava assegut a terra fent ninots de fang amb la terra humida que l’arada havia posat al descobert. Quan el meu pare i l’euga o les eugues –que van substituir molt aviat les vaques- feien un descans, tot eren preguntes. Com es deia aquella arada? Per què no eren totes iguals? Per què servia cadascuna? Així vaig aprendre a conèixer l’arada plana (o arada romana o d’orellons o arada calçadora), la mitja post, l’arada mussa (mossa), la cavadora, la gratussa, la giratòria i el brabant.
Intentaré parlar-ne breument de cadascuna. Abans, però hi afegeixo un gràfic amb les parts més generals de les arades. L’esquema es correspon amb el d’una arada mussa (mossa).
L’arada plana és una evolució de l’arada romana de la que en podeu veure una foto
Inicialment, era tota de fusta, però amb el temps la punta de fusta es va substituir per una rella metàl·lica. Uns tronquets d’uns 35 centímetres encastats a banda i banda (orellons) aplanaven la terra aixecada de cada costat del solc que feia la rella. La que fèiem servir al Mas Palahí ja era tota metàl·lica i els orellons, ja força amples servien també per calçar (acostar-los la terra) les plantes de blat de moro, perfectament alineades. El mas no tenia aigua suficient per a regar els camps i les fileres de blat de moro es feien a una distància d’uns 80 centímetres una de l’altra. Això permetia també passar entremig l’arada cavadora per eliminar les males herbes i esponjar la terra per mantenir en la mesura possible la humitat de la terra.
Arada plana romana. Col·lecció Joan C. 
Arada plana moderna. Col·lecció Joan. C
Recordo observar com aquesta arada arrossegada per una euga, molt hàbil i destra per no desviar-se ni una mica, passava arran de les plantes sense arrencar-les. La compenetració amb el meu pare, amb la mà aferrada a l’esteva, era admirable. Gairebé no havia de tocar les regnes i li adreçava poques paraules, la majoria monosíl·labs. I en arribar al final l’euga girava a poc a poc cap a un nou espai entre fileres.
Rarament trepitjava cap planta. Jo preguntava com era que ho fes tan bé. “És que és molt espavilada”, era la resposta del meu pare. I Tant que ho era d’espavilada!. De tant en tant girava una mica el cap, feia una queixalada a una de les plantes i n’estirava alguna fulla tendra. Un “no” sec la feia redreçar, però rosegava les fulles robades amb satisfacció. Només si ho repetia dues o tres vegades li posava un morrió (morralet) de filferro, trenat convenientment, que li tapava la boca i les narius.
Morrió o morralet de filferro 
Morrió o morralet de filferro
Però l’arada més comuna era l’arada mussa (mossa), o arada de pala fixa (post fixa). Podia obrir una rasa (solc) d’uns 20 centímetres de fondària. Girava la terra i l’herba quedava enterrada. Era la que servia per preparar la terra per a la sembra. La superfície del camp presentava petites ondulacions paral·leles que serien aplanades posteriorment. D’això ja en parlarem més endavant.
Arada mussa (mossa). Col·lecció Joan C 
Llaurant amb l’arada mussa o de pala fixa
Per mi tot era nou i desconegut. Veure com l’arada avançava estirada per l’euga d’un cap a l’altre del camp. Com caminava arran de rasa (solc) girant la terra de manera que l’herba quedava soterrada al fons de la rasa. I com això es repetia amb un moviment continuat, deixant una nova rasa oberta i preparada per rebre l’herba i la terra a la propera passada, sense posar-hi les potes dintre. Tot això, passada rere passada, incentivava la meva curiositat. Caminava gairebé corrent darrere l’euga i al costat de l’arada amb els ulls ben oberts i fixats per no perdre’m detall. Tot semblava senzill i li vaig demanar al meu pare que em deixés agafar l’arada a mi. Amb un senzill “vooohh!” l’euga es va aturar. Em va assenyalar l’esteva perquè l’agafés i quan l’euga va reprendre la marxa en sentir un “arri, va”, vaig tocar de peus a terra de seguida. Tot i que ell no va deixar anar del tot l’esteva no vaig ser capaç de mantenir l’arada vertical. Tan aviat es tombava cap a la dreta com cap a l’esquerra. Amb poques passes en vaig tenir prou. Llaurar encara no era per mi. Era millor seguir admirant la feina. “Quan siguis més gran ho sabràs fer igual o millor que jo”, em va dir. “És que per llaurar amb aquesta arada s’ha de tenir més força i tu encara ets massa petit”, va afegir amb una expressió planera i natural. “Potser d’aquí un parell d’anys ja podràs començar amb la gratussa i la mitja post”.
Arada de mitja post. Col·lecció Joan C 
Gratussa. Col·lecció Joan C.
Em va explicar com era la mitja post. Una arada molt similar a la que feia servir en aquell moment, però amb una post més reduïda que no aprofundia tant en la terra. També em va parlar de la gratussa (gratadora), una arada amb unes quantes pues corbades …
…(Continuará…)
