Joan Corney, membre de la Junta i cofundador de l’Agrupació Cultural i Recreativa de Palau-sacosta.
Molts ciutadans gironins desconeixen que el petit poble de Palau-sacosta va ser un municipi independent fins el 1963, quan va ser annexionat formalment al de Girona. Seria desitjable que la difusió de fets com aquests, que formen part del pilar bàsic de la història gironina del segle passat arribés a tothom.
Però avui el que volem destacar és que aquest petit poble, esdevingut un barri de Girona i desconfigurat per l’important desenvolupament urbanístic de la ciutat, ha mantingut sempre la sardana present en totes les festes i celebracions tradicionals.
Històricament, en absència d’una plaça consolidada durant el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, les ballades s’organitzaven en algun dels carrers on l’amplada ho permetia (carretera de Barcelona i Carrer del marquès de Caldes de Montbui, avui final del carrer de la Rutlla). Però, a més a més, encara a la meitat del segle passat algunes persones recordaven que s’havien organitzat ballades en la part alta del municipi en un lloc proper a l’actual Camí Vell de Fornells. Era un espai de forma arrodonida, sense vegetació ni sotabosc, situat en una zona boscosa que els propietaris cedien amb complaença. El sòl era dur, amb una bona part de grava de riu, i els suaus pendents naturals cap als quatre costats evitaven que la pluja hi formés bassals.
Cap el 1937 es construeixen les escoles municipals amb una plaça annexa i un cadafal per ubicar-hi la cobla. Des de llavors la gent va començar a anomenar aquell indret com la “Plaça Vella”. Això la distingia de la nova però recordava la funció de plaça que havia fet un bon piló d’anys.
No serà fins que es va reconstruir la nova església de Sant Miquel –entre 1940 i 1942- que no s’allibera l’espai del cementiri que s’amplia cap al nord, i es recupera un espai que serà la Plaça de l’Església. Servirà també d’accés al cementiri a través d’una porta en la paret que separarà els dos espais. Durant molt de temps les audicions compartiran, amb altres espais, aquests: la Plaça de l’Església els matins, i la Plaça de les Escoles, com a “Plaza de España” els primers anys, i Plaça de Palau després) a les tardes.
Ni en els moments difícils de la postguerra en els programes de les festes tradicionals del poble que hem pogut consultar (alguns a través de la premsa de l’època) mai no hi faltaven les audicions de sardanes. Com a dada significativa, en el que publica EL PIRINEO el 28/09/1939 s’hi poden comptar fins a 9 ballades repartides entre els tres dies de la Festa Major (20 i 30 de setembre i 1 d’octubre, matins, tarda i nit), i entre l’espai de l’Església, la Plaça de les Escoles , la carretera de Barcelona, el carrer del Marquès de Caldes de Montbui (avui Rutlla) i l’envelat.
Hi va tenir molt a veure la figura d’en Martí Planas i Busó, pagès de professió, però molt dedicat al servei de la sardana. És conegut en el món sardanista com “El Ros de Palau”. El compositor Francesc Mas Ros li va dedicar una sardana amb aquest nom. El 1943 va aconseguir organitzar el primer dels tres concursos consecutius de colles sardanistes a Palau-sacosta, i se li reconeix la introducció d’una de les bases d’aquests concursos que deia que “les colles sardanistes s’haurien d’atendre a l’aire musical de la sardana”, cosa que va afegir molta més brillantor i caràcter a les ballades de sardanes posteriors. El 1968 se li va fer un homenatge per la seva dedicació a la sardana.
Però no seríem justos si no ens fixéssim en una altra persona, discreta i constant, poc coneguda fora del nostre poble. Em refereixo a l’Isidre Vall.llosera Puig. Ja de ben jove ens va introduir en el món de la sardana i ens va ensenyar a ballar-la. Primer aprofitant qualsevol moment i indret, on ell posava la música amb la seva pròpia veu. Més endavant, a la Plaça de l’Església, a la sortida de missa, amb un senzill aparell de megafonia. Tots hi érem convidats: no hi havia cap limitació d’edat ni nivell. Vam aprendre a ballar-les a l’estil selvatà i alguns fins hi tot a comptar-les. L’Isidre sempre ha treballat amb les diferents cobles els repertoris que han interpretat i continua essent el principal animador de totes les nostres ballades.
