Ja fa uns dies, a la Junta, vàrem parlar de recollir escrits i anècdotes de la gent de Palau, que ens vulgues explicar quelcom. Aquests dies hem rebut aquest escrit de la Maria Dolors, simplement exquisit. La foto de la portada d’aquest escrit és de Can Grau i la Dolors ens diu: “Us envio una foto de l’any 41 de can Grau. Jo encara havia de néixer, però hi surten els pares, la padrina, els germans i la Xica. Des de la Revista, hem buscat algunes altres fotos, ben segur, conegudes per molts de vosaltres, imatges que ens porten en el temps, que la Maria Dolors explica, tot i que les seves paraules són tant o més abocadores, que les imatges d’arxiu que tenim. I ara fa uns dies, ha pogut recuperar una segona foto, ara si, amb tota la família.
El Palau de la meva infantesa de Maria Dolors Planas Pascual
El Palau-sacosta on transcorregué el periple vital de la meva infantesa ha sofert grans transformacions pels canvis urbanístics, econòmics i també socials. Evolucions que, els que vam compartir existència en aquell moment, en la petitesa de la nostra quotidianitat, no podíem ni tant sols albirar. Tot eren boscos i conreus que rodejaven les masies, connectades per camins de carro flanquejats per marges atapeïts d’herba fresca. I bucòlics corriols amb precioses flors que perfumaven l’aire i amb papallones de coloraines que les besaven. M’agradava menar-hi els ànecs quan acabava de ploure, tots en filera, contents fent cuac-cuac, cap al camp a pasturar. En poca estona tenien el grier ple de cargolines i cansats, el treball era arribar a casa, fent moltes parades, doncs anaven tips i feia pujada.
Vivíem senzillament i es pot dir que enmig de les bèsties: el Dric i la Brisca, les vaques, el cavall i l’euga, gats, conills, oques, gallines i pollastres… Amb els meus germans en aixecàvem al matí, esmorzàvem una torrada amb mantega, una presa de xocolata i el bol de llet acabada de munyir amb un rovell d’ou. Anàvem a l’escola, on Doña Rosa instruïa totes les nenes del poble a la mateixa aula. A les 12 tornàvem a casa.
Ens esperava la padrina Angeleta amb el dinar i els membres de la família deixaven les seves ocupacions al mas per compartir taula. Entre tots es feia tot. En acabat, trèiem els porcs a pasturar al bosc i a les 3 tornàvem a l’escola fins a les 5. En sortint, anàvem a ca la mestra a conferències, amb el seu marit el Sr. Costal, al carrer de la Rutlla, entre els burots i Can Salart dels vins.
En sortíem passades les vuit. A la tardor ja era ben fosc i dels Químics a casa, només hi havia un llum, el de l’escola. Enfilàvem la pujada de Palau a les fosques i a can Vendrell ens escometien els gossos. Amb ma germana passàvem molta por!. A casa ens esperaven amb el sopar i a la vora del foc resàvem tots junt el rosari. I com a única calefacció per anar a dormir una ampolla d’aigua calenta. Els penellons que ens sortien palesaven el fred que teníem. Però érem feliços, amb les nostres pors i les nostres alegries, valorant les petites coses. Ara són unes altres. Sempre he intentat ser feliç amb el que m’ha tocat viure.
Caseta dels “burots” i els químics el fondo 
Castell de les Torres de Palau, quan era una masia de pagès.
