Guillem Rey, advocat i membre de la Junta directiva de l’Associació de veïns i veïnes de Palau-sacosta.
Les ocupacions d’habitatges és un tema que temps enrere no haguéssim pensat mai, ni de bon tros, la importància i afectació que ha esdevingut en la nostre societat.
Legislativament, la iniciativa dels partits polítics ha comportat la modificació i aprovació constant de nova normativa amb la intenció d’adaptar les lleis a les necessitats de la realitat actual. La intenció està molt bé, però no és menys cert que ha comportat inseguretat i desconcert a gran part de la societat, i de retruc, als professionals que ens dediquem al món del dret.
La intenció d’aquest escrit és fer arribar de forma breu, els diferents camins que ens ofereix la legislació penal i civil en cas de veure’ns afectats per una ocupació en un habitatge habitual.
JURISSDICCIÓ PENAL
El domicili inviolable ( article 18.2 Constitució Espanyola).
S’entén per estatge “morada” espai on la persona desenvolupa les activitats de la seva vida privada. El concepte no ha estat sempre pacífic, arran d’una sentència del Tribunal Suprem del 2020, s’ha ampliat a les segones residències amb l’argument que no es pot excloure a aquells habitatges que s’utilitzen ocasionalment i que estan moblats , amb els subministres de llum, aigua i gas donats d’alta, que acrediten l’ús ocasional i per tant que no es troba desocupada.
Si una persona entra en un habitatge conscient que ho fa sense la voluntat del seu titular i amb intenció de permanència, ja sigui en un habitatge habitual o segona residencia, estarà cometent un delicte de violació del domicili “allanamiento de morada”. En aquest tipus de delicte, el bé jurídic protegit és la intimitat personal i familiar del domicili.
En cas que la ocupació amb vocació de permanència i sense voluntat del titular es produeixi en un habitatge que no té la consideració de estatge “morada” com pot ser cases abandonades, en construcció o propietat de fons voltors, ens trobarem amb un delicte lleu d’usurpació. En aquest tipus de delicte el bé jurídic protegit és la possessió al seu titular.
En ambdós casos, quan es té coneixement que l’ocupació del habitatge s’acaba de produir (comissió de flagrant delicte) i per tant, els tercers ocupants no han tingut temps suficient per ocupar-la amb permanència suficient per fer-la el “seu domicili”, la policia podrà intervenir entrant al habitatge per identificar-los i posar fi a la ocupació.
No hi ha regulació legal ni un criteri jurisprudencial definit sobre el temps que ha de passar des de l’entrada al immoble fins que es pugui entendre que els tercers ocupants ho fan com a “moradors”. Quan això es produeix és necessària l’autorització judicial per procedir al llançament, sense que la policia pugui actuar per pròpia iniciativa.
Algun sector del dret diu que si passen 48 hores des de l’entrada al immoble ja es pot entendre que l’ocupació és amb caràcter de permanència i ja no es podrà procedir al seu llançament sense autorització judicial, però la realitat és que aquest “lapso” temporal no es preveu en cap normativa ni els tribunals superiors ho han ratificat. Per tant, actualment hi ha una incertesa pel que fa a aquest període de temps.
Amb tot, les persones que es puguin veure afectades per una ocupació han d’informar el més aviat possible a la policia mitjançant denúncia, aportant tota la informació que pugui acreditar la titularitat del immoble (certificació registral), des de quan se’n té coneixement que s’està produint i per quines persones (en la mesura que es pugi). També han de posar expressament de manifest que no han donat cap consentiment ni autorització als ocupants per romandre al immoble.
Amb aquesta informació els agents es desplaçaran al immoble objecte de litigi per identificar als ocupants i esbrinar com i quan s’ha produït la ocupació. De les manifestacions dels ocupants i de la documentació que aquests puguin aportar acreditant la permanència al habitatge, els agents procediran al llançament d’aquests si la ocupació ha sigut molt recent (flagrant delicte), o pel contrari, procediran a posar-ho en coneixement del jutjat de guàrdia per seguir el tràmit judicial de la via penal.
A la pràctica, en la majoria de casos, o s’ha pogut veure pels veïns quan s’ha produït la ocupació i es posa ràpidament en coneixement de la policia perquè es desplaci al immoble i procedeixi al llançament immediat, o si no s’ha tingut coneixement de quan s’ha produït la ocupació, s’inicia el procediment penal sense que la policia pugui amb la seva actuació procedir al llançament de forma immediata.
En el procediment penal, al inici de les diligències i sense haver d’esperar a la sentència final del procediment, es podrà demanar la mesura cautelar de llançament immediat dels ocupants per efectes perjudicials del legítim posseïdor del immoble que justifiquin posar fi a la situació d’ocupació il·legal.
Un efecte perjudicial clar seria en cas d’ocupació del habitatge habitual en el delicte de violació del domicili “allanamiento de morada”; possibles furts, robatoris o danys dels béns al interior del habitatge, en ambdós tipus de delicte, usurpació i violació del domicili.
El procediment penal és la jurisdicció “ultima ratio” que resumidament vol dir que ha de quedar reservada als casos més greus on la pertorbació de la possessió té major rellevància, com podria ser el cas del delicte de violació del domicili “allanamiento de morada”.
En canvi, pels casos de delicte lleu d’usurpació del domicili on bona part dels infractors són persones en situació de vulnerabilitat econòmica i residencial, els jutjats penals en aplicació d’aquest principi “ultima ratio” tenen tendència gairebé sempre a dictar sentències absolutòries, amb l’argument que existeixen procediments per la via civil que també protegeixen la possessió del immoble i que són menys perjudicials pels infractors al no haver-hi una condemna penal.
A la pràctica, resulta difícil acreditar que es compleixen tots els requisits necessaris per condemnar pel delicte lleu d’usurpació. És relativament senzill pels advocats defensors dels ocupants demostrar que algun dels elements del tipus penal no es compleix. Per exemple, al·legar que la ocupació no era permanent sinó temporal per raons de necessitat extrema com no tenir altre habitatge on residir que l’immoble ocupat; que els ocupants no sabien que l’immoble era d’aquella persona en concret (la titular) sinó d’una altre (les màfies) a qui van pagar una determinada suma de diners al entrar-hi a viure, per tant ja no existiria el dol de saber que s’ocupa l’immoble sense autorització del titular.
Com a conclusió, la via penal en el delicte lleu d’usurpació no és la millor opció pels posseïdors/titulars dels immobles perquè el més normal és trobar-se amb una sentència absolutòria i s’haurà perdut temps i despeses; pel que fa al delicte de violació del domicili “allanamiento de morada” en la jurisdicció penal sí que és senzill trobar-nos amb sentències condemnatòries al protegir-se la intimitat del domicili.
PROCEDIMENTS DE LA JURISDICCIÓ CIVIL
En aquesta jurisdicció hi ha diferents procediments que es poden interposar mitjançant demanda per fer front a una ocupació del habitatge.
Judici Verbal. Desnonament per precari.
Requisits. 1.Que el demandant tingui dret a posseir la finca com a propietari, usufructuari o altre dret que li autoritzi a gaudir-la. 2.Que l’ocupant demandat estigui ocupant materialment l’immoble sense cap títol que justifiqui l’ús i gaudi i no pagui cap renta com a contraprestació. 3.La acreditació de la perfecta identitat del immoble.
Judici Verbal per efectivitat de drets reals inscrits.
El poden interposar els qui acreditin la titularitat de drets reals inscrits en el Registre de la Propietat en relació al immoble objecte de litigi. El demandat ocupant si vol oposar-se a la demanda haurà de prestar obligatòriament una determinada suma de diners en concepte de caució pels danys que hagi pogut produir a l’habitatge. Els motius d’oposició estan limitats a negar que la titularitat o dret del registre que diu tenir el demandant no és certa.
Requisits: 1.Acreditació de la titularitat del dret real inscrit mitjançant certificació registral. 2. Que es dirigeixi la demanda contra l’ocupant il·legítim del immoble. 3. L’immoble estigui perfectament identificat.
Judici Verbal. Interdictes possessoris.
En aquest procediment es sol·licita la recuperació de la possessió del habitatge que ha sigut privat per l’ocupant. Qui inicia el procediment ha de ser la persona que era la legítima posseïdora just abans de produir-se l’ocupació. El posseïdor del immoble pot ser el titular del mateix o gaudir d’un altre títol diferent del de propietat.
Requisits: període preclusiu 1 any des de l’ocupació fins que s’interposa aquest procediment, passat aquest període no es podrà interposar i s’haurà d’optar per un dels altres procediments.
L’anomenat judici verbal “desnonament expresss en la vía civil”.
Recuperació del habitatge per la persona física propietària o posseïdora legitima per un altre títol; les entitats sense ànim de lucre i les entitats públiques.
Arran de la llei 5/2018 de 11 de juny que modificava la Llei de Enjudiciament Civil, es van afegir uns nous preceptes que preveuen una tramitació més ràpida dels procediments d’ocupació d’immobles, però no es regula com un procediment independent.
No pot interposar aquest procediment tothom que vulgui, NOMÉS pot iniciar-lo: la persona física propietària o posseïdora legitima del immoble; les entitats sense ànim de lucre amb dret a posseir l’immoble i les entitats públiques propietàries o posseïdores legitimes de habitatge social.
Es pot interposar aquest procediment per les ocupacions de 1a i 2a residència. La llei fa referència expressament a la paraula “vivenda”, per tant, no sembla que estigui pensat per ocupacions d’immobles abandonats.
La oposició del ocupant demandat només es podrà fonamentar en 2 motius: el primer, que disposa de títol suficient per posseir/ocupar l’immoble enfront la part demandant; el segon, la falta de títol suficient de la part demandant per ocupar l’immoble.
En la majoria de casos, qui interposa la demanda és perquè es titular del immoble o disposa d’algun dret sobre aquest i ho acredita amb la documental acompanyada amb la demanda. Per tant, els motius d’oposició del ocupant demandat no poden sorprendre gairebé mai a qui interposa el procediment, sempre i quan parlem dels supòsits d’ocupació d’immobles (ocupes) i no d’altres supòsits més complexes.
El procediment pot dirigir-se contra els ignorants ocupants del habitatge sense necessitat d’identificar-los. Ja serà el Jutjat quan, posteriorment, alhora de comunicar la demanda als ocupants s’encarregarà d’identificar-los.
El demandant ha de sol·licitar en la demanda interposada la immediata entrega de la possessió del habitatge. Quan es doni trasllat de la demanda a la part ocupant demandada se li concedirà el termini de 5 dies perquè aporti el títol que justifiqui la possessió del immoble. Si no aporta títol suficient el Jutge ordenarà mitjançant resolució (auto) la immediata entrega de la possessió del habitatge a la part demandant, ordenant el llançament de tots els ocupants. Contra aquest auto no hi cap recurs.
Per tant, la “novetat” en aquesta modificació de la Llei d’Enjudiciament Civil és que si es demana a la demanda la immediata entrega de la possessió del habitatge, no caldrà esperar a la sentència que posi fi al procediment ni a la fermesa d’aquesta per procedir al llançament dels ocupants, el que escurça de forma notòria el termini per tornar a posseir l’immoble.
El Jutjat posa en coneixement dels Serveis Socials la data de llançament per tal que aquests puguin prendre les mesures de protecció pertinents respecte dels ocupants.
Aquesta ha sigut una petita aproximació dels diversos camins processals (judicials): penal i civil, que ens dona el dret en cas de veure’ns afectats per una ocupació d’habitatge, sense que pugui servir per reflectir totes les circumstancies que es poden donar en cada cas concret i per prendre una decisió del camí a seguir sense un estudi previ i detallat del mateix.