Manel Montoliu Bargalló, membre col·laborador de l’Associació de veïns i veïnes de Palau-sacosta.
En aquest 2025 es compliran 30 anys de l’atorgament del títol de Sir a una de les figures de la biologia de les darreres dècades, Sir John Bertrand Gurdon ( Foto 1), un investigador que va fer una brillant carrera en Biologia del Desenvolupament en què destaca un experiment veritablement històric per a la ciència biològica i que sempre em va generar una profunda admiració, per la seva simplicitat conceptual, la seva complexitat operativa i la seva transcendència científica.
Foto 1: Sir John Bertrand Gurdon Foto 2: l’experiment de Sir John Bertrand Gurdon. Dibuix de Neus Agell UB.
L’experiment d’en Gurdon del 1962 (Foto 2) va donar la resposta correcta d’una manera precisa i elegant. L’investigador anglès va obtenir ous fecundats d’una granota amb baixa pigmentació, a la que li direm A. A aquests ous els hi va eliminar el nucli sotmetent a radiació aquest material biològic. Recordem que al nucli hi ha la informació genètica, l’ADN, de qualsevol individu. Per una altra banda, tenia granotes adultes de la mateixa espècie però amb alta pigmentació. Els hi direm granotes B. D’aquest segon grup de granotes va obtenir cèl·lules especialitzades de l’epiteli intestinal i d’elles va obtenir el nucli. Aquests nuclis van ser transferits als ous de la granota als que s’havia tret el nucli i es van deixar que es desenvolupessin normalment. A la major part de la mostra d’ous d’A amb nuclis de B van néixer uns capgrossos absolutament normals que, quan van fer la metamorfosi, van produir granotes idèntiques a B. Gurdon havia demostrat de forma inequívoca que a l’ADN d’una cèl·lula especialitzada hi ha tota la informació genètica d’un organisme i que en circumstàncies adients es pot posar, de nou, en marxa. Cada cèl·lula especialitzada només té actives aquelles parts de l’ADN que li són necessàries per a la seva activitat, però no ha perdut cap informació en comparació amb el zigot.
Foto 3: Sir John Bertrand Gurdon rebent el Premi Nobel de Medicina 2012
Em permetreu que comenci amb una pregunta que a cada promoció els hi feia als meus alumnes preuniversitaris quan iniciàvem el tema del desenvolupament cel·lular; “Com et deies el primer dia de la teva vida”? Moltes cares de sorpresa, mirades laterals, i respostes diverses: Joan, Xavi, Laura, etc., etc., tots els noms de la llista. Alguns deien embrió i un la va encertar: “em deia zigot“. Aquesta és la resposta correcta. El primer dia de la nostra vida ens diem zigot, som un zigot, una sola cèl·lula resultat de la fecundació d’un òvul de la mare per un espermatozoide del pare. I en aquella única cèl·lula hi ha totes les instruccions per al correcte desenvolupament d’un organisme complet fins al més mínim detall. I aquestes instruccions estan emmagatzemades de forma dinàmica en la molècula de l’ADN com ja van demostrar Avery, Mac Leod i Mc Carty el 1943. I d’aquesta única cèl·lula es generaran totes les cèl·lules de l’organisme, per reiterades mitosis, procés en què a partir d’una cèl·lula se n’obtenen dues idèntiques entre sí i idèntiques a l’original. Però és clar que en un ésser viu hi ha molts tipus diferents de cèl·lules. La forma i funció que fa una neurona no té pràcticament cap similitud amb com és i què fa un leucòcit. Com es pot entendre que hi hagi tants tipus diferents de cèl·lules si totes procedeixen d’una sola cèl·lula i que la mitosi genera cèl·lules idèntiques? Fa 60 anys aquesta pregunta no tenia una resposta exacta i avui en dia encara hi ha aspectes que no estan del tot clars. Es perd informació genètica al llarg del desenvolupament d’un organisme? S’altera la informació genètica original i les cèl·lules d’un adult tenen informació genètica diferent? O fins i tot, hi ha una tercera opció?
Gurdon havia obtingut els primers organismes clònics i va rebre el Premi Nobel de Medicina (Foto 3) l’any 2012.
El 1996, Sir Ian Wilmut va obtenir el primer mamífer clònic, l’ovella Dolly. (Foto 4 )
Foto 4: Sir Ian Wilmut i la ovella Dolly.
El desenvolupament d’una nova branca de la biologia anomenada epigenètica estudiarà els canvis que, com les metilacions, activen o inactiven els gens sense alterar la seqüència de l’ADN. Aquests canvis provocats per l’edat, per l’exposició a situacions d’esforç, a problemes d’alimentació i a agents químics poden modificar el risc de malalties i poden passar de pares a fills, la qual cosa seria una situació absolutament excepcional i tornaria a posar com a element científic actual i no com a un mer aspecte històric de la ciència a la Teoria de les característiques adquirides, obra de Jean Baptiste Lamarck.
Una de les màximes autoritats mundials de l’epigenètica és el Dr. Manel Esteller (Foto 5), científic català, líder del grup d’Epigenètica del Càncer i autor de nombroses publicacions sobre el tema.
Foto 5: L’autor de l’article amb el Dr. Manel Esteller i l’Adrià Font, alumne guardonat als Premis Recerca Jove del 2012 .
