Joan Corney Vilà
El gaudi d’un espai de ribera perdut per sempre?
En aquest recorregut sinuós i tranquil de l’Onyar s’hi generaven gorgues d’aigua neta i sòl sorrenc. A simple vista s’apreciaven els petits reguerons que en aquest llit de sorra deixaven els musclos d’aigua dolça (les nàiades), i la mainada gaudíem buscant-los allà on s’acabaven aquests caminets. Jugàvem a veure qui trobava el més gros…, i els tornàvem a l’aigua. Les nàiades eren la garantia que l’aigua no patia cap mena de contaminació. Per això a l’estiu les gorgues s’omplien amb el xivarri, els xiscles i el xipolleig de gent de totes les edats que trencava el fluir silenciós de l’aigua. Eren veritables piscines naturals.
Vista des del Pla de l’Onyar.
Sovint el bany s’acabava amb un dinar o un berenar familiar, aprofitant la frescor de l’ombra dels plàtans, pollancres, saules i verns que creixien al costat del riu al llarg de tota la ribera. L’herba del terra es cobria amb mantells i estovalles per encabir-hi plats i coberts com a preludi dels pícnics familiars, que també sovintejaven a la primavera i la tardor.
Recordo el menú habitual: amanides de collita pròpia i peix a la brasa: barbs, bagres, algun peix-sol i comptades tenques (les carpes de Girona rarament arribaven fins allà). Peix que havíem pescat amb canya, però també, d’amagat, amb xarxes prohibides (enfiles), que amagàvem bé entre els matolls de joncs i esbarzers perquè no les veiessin la parella de guàrdies civils, que sovint patrullaven la ribera. Encara recordo amb admiració l’habilitat d’algunes persones que, només amb les mans i l’ajuda d’un cistell, agafava els exemplars més grossos que s’amagaven a les balmes de la vora del riu.
Quins temps aquells! Diumenges d’estiu dels passats anys 50 i 60. Un bon grup de vailets de Palau, a la sortida de l’obligada missa d’onze, corríem baixada de can Triola avall, sovint amb bicicleta, fins al riu. Banyador i a l’aigua. Una hora i mitja, més o menys, i amunt altra vegada. Tot el que havíem baixat, s’havia de pujar. De poc servia la refrescada a l’Onyar. Quan arribàvem a dalt, arrossegant la bicicleta, la suor ja ens havia amarat la camisa! Sort que abans d’iniciar la criminal pujada (el desnivell és molt important) en Pere i la Conxita de can Triola de Baix ens tenia sempre preparat el càntir d’aigua fresca acabada de pujar del pou. Al costat un porró de vi a dintre d’una galleda amb aigua perquè no s’escalfés. -A pagès era habitual que la mainada una mica grandets tastessin el vi-. Però en Pere, que sabia que jugaríem a veure qui aixecava el porró més enlaire sense tacar-se, ja s’havia preocupat de rebaixar-lo amb molta aigua perquè el nivell d’alcohol fos mínim.
Per aquests 5 camins s’arribava al riu
Podíem arribar a la ribera de l’Onyar per cinc camins diferents. Per can Figueres, el camí més allunyat i proper a Fornells. Per can Triola (La Torre Malla) un camí molt costerut del que ja n’hem parlat. Pel de Les Torres i can Raimundo (Mas El Jardí), que et deixava una mica més avall de la resclosa. Hi havia també un camí que baixava pel costat del Bon Pastor i encara un altre, ja al límit de Quart i de can Romagós –mas enderrocat-, per on arribàvem a les gorgues d’aquest mateix nom, amb agradables platgetes de sorra.
