Manel Montoliu Bargalló, membre col·laborador de l’Associació de veïns i veïnes de Palau-sacosta.
Com va deixar dit el gran escriptor irlandès George Bernard Shaw, “no deixes de jugar perquè et fas vell. Et fas vell perquè deixes de jugar”.
A mesura que s’anava apropant l’edat de jubilació tenia clar que era fonamental disposar d’un espai on els records convisquessin amb el present i facilitessin una vida tranquil·la i assossegada que permetés que la creativitat fluís. No em seria difícil, ja que en ser fill únic he tingut sempre variades estratègies d’entreteniment en absència d’altres persones.
Les lectures juvenils d’Enid Blyton havien descrit espais que escapaven de la meva realitat personal, però que estimulaven la imaginació: coberts, golfes, cabanes, espais somiats per als jocs i els objectes misteriosos, per als contes i les històries en dies de pluja, per a les col·leccions de records, per als llibres i els nous avenços de l’electrònica, en definitiva, un espai on tots els objectes allà ubicats haurien merescut aquesta presència per ser part de la meva història.
Uns amics ens van ensenyar unes golfes de nova construcció, però no tenien llum natural. No era exactament el que desitjava, però vaig veure que a residències urbanes es podien trobar aquells espais que suggerien ubicacions de naturalesa rural o de muntanya. I la vam descobrir a Palau.
I aquestes golfes es va anar configurant amb el temps. Es van aprofitar tots els mobles del nostre antic pis, ja que, com per art de màgia, van encaixar al mil·límetre entre bigues i radiadors.
I vaig aprofitar una gran taula de fusta que s’aguantava en uns cavallets per fer un primer projecte, molt simple i rudimentari, d’un circuit de trens elèctrics. Sempre he sentit una atracció especial pels trens elèctrics. Aquesta afició jo crec que neix de les passejades familiars que cada dissabte a la tarda feia per Barcelona, la meva ciutat natal, amb els meus pares.
Per la ronda de Sant Antoni fins a la plaça Universitat on amb el pas dels anys m’hi estaria cinc anys estudiant Biològiques, carrer Pelai i, per fi, arribàvem al meu punt preferit, Palau. Aquest era el meu paradís. Una botiga de trens elèctrics, maquetes, cotxes, camions, etc. Una meravella. No era l’única que hi havia a Barcelona, en recordo una altra, ja desapareguda, que es deia Rodabolas, davant de la meva facultat. Aquelles velles escales de fusta de Palau portaven a l’altell on guardaven els tresors més desitjats, les peces exactes de Märklin, els dissenys de Fäller, en fi, tot un món que jo només podia somiar. La nostra casa era petita i era impensable tenir una maqueta, però en un dia de Reis va arribar el somiat tren elèctric Märklin a una caixa vermella de cartró que encara conservo. Una meravella que muntàvem només per Nadal. Aquest tren continua funcionant com el primer dia i ja té seixanta-tres anys.
En sortir de Palau i dirigir-nos cap a les Rambles fèiem la darrera parada del recorregut pel carrer Pelai, la llibreria Bastinos. Als seus amplis aparadors es podien veure les últimes novetats bibliogràfiques. Allí, gràcies a la meva mare vaig descobrir Enid Blyton i els seus llibres em van fer estimar per sempre a la lectura.
I tot aquest món de la meva infància va desaparèixer del carrer Pelai, ja no en queda res. Aquest carrer, que ara, per no ser, ni asimètric és, atès que les dues voreres són igual d’anodines i només conserva el nom original i res més.
Heràclit ja ens va explicar que l’única cosa constant en aquest món era el canvi permanent. Si els canvis evolutius es realitzen a la natura amb gran lentitud, prenent com a referència el temps mitjà de vida de les persones, els canvis socials són extremadament ràpids i canvis profunds es donen al llarg de la nostra vida a l’ecosistema urbà, canvis que modifiquen el nostre entorn i davant dels quals rarament tenim capacitat de decisió.
Sense pràcticament proposar-m’ho, he recreat aquest carrer dels meus passejos a les golfes de casa. A una altra escala, potser més d’acord amb la meva edat, puc passejar entre viles dissenyades amb precisió alemanya, trens Märklin que han vingut a fer companyia a aquell primer exemplar que van portar els Reis, llibres de treball, llibres de lectura i fotografies de temps passats.
Només l’espècie humana és capaç d’adaptar l’ambient a la seva naturalesa. I aquestes golfes és el meu ambient i el meu espai de supervivència en aquest món líquid en què les regles canvien sense que es pari el joc i que de vegades em porta a admetre que Groucho Marx tenia raó en demanar que paressin el món.
La tecnologia ofereix estratègies impensables anys enrere. Ara el mòbil m’informa dels desplaçaments reals que, a les golfes de casa meva, em retrotreuen a aquell carrer de la meva infància.
Un vell tocadiscos comprat al subsol del carrer dels meus passejos infantils, avui un espai encegat, però que en temps va ser l’Avinguda de la Llum, brinda les cançons en vinils renascuts, que m’acompanyen en aquells passejos que realitzo per aquest carrer de Barcelona que vaig haver d’abandonar, però que ara el visc com a meu i per on segueix fluint la meva existència en un espai privilegiat de casa meva situada a la ciutat de Girona.
I al final de l’itinerari acabo mirant els boscos del meu barri gironí que es diu Palau, igual que aquella botiga llegendària. I és que res no passa per casualitat. Més que l’atzar impredictible ha estat la imperiosa necessitat el motor d’aquesta coincidència.
