Bona tarda a tothom…, Paquita, Assumpció, Pilar, Mercè, Dolors, Jesús, Ricard (filles i fills d’en Fidel i de la Lola de can Vert) Alcaldessa, Regidora de Palau-sacosta, Regidors/Regidores,…., veïns i veïnes…
En primer lloc, agraeixo a la família (en la persona d’en Jesús) per convidar-me a parlar dels seus pares. És un honor que vull compartir amb tots els veïns i veïnes que hem conegut aquesta família.
L’acte d’avui,… la descoberta d’aquesta placa és un esdeveniment que es repeteix molt poques vegades. Estem acostumats a incloure en el nomenclàtor dels pobles i ciutats noms de persones il·lustres, rellevants: metges, advocats, escriptors, polítics, científics, etc (i ho dic en masculí, perquè és una constant en la que hi falten molts noms de dona, cosa que poc a poc sembla que anem corregint)…. Però difícilment trobem el nom dels que podríem qualificar simplement de ciutadans o ciutadanes, de bons ciutadans i ciutadanes, de persones senzilles, de bones persones.
Per això considero que tota la ciutadania ens hem de felicitar per la unanimitat de tots els grups municipals en incloure en el nomenclàtor dels carrers places i jardins de Girona el reconeixement al matrimoni format per en Fidel de Palau i Lola de can Vert . Fer un reconeixement a les personalitats és molt fàcil. I més quan aquestes persones han tingut una rellevància, una visibilitat o una presència pública destacada.
Però no ho és tant fer aquest reconeixement a un ciutadà o a una ciutadana pel sol fet de ser-ho. Per això és important aquest reconeixement municipal que van proposar les associacions de Palau-sacosta, recollint un sentiment compartit per una bona part de la ciutadania palauenca i que va ratificar, per unanimitat, el Plenari municipal del dia 13 d’octubre del passat 2020..
La ciutadania palauenca recorda en Fidel i la Lola com aquelles persones senzilles que vivien en una de les cases de pagès més allunyades, a l’extrem de llevant del poble. Tant a l’extrem, que el porxo o pallissa, on guardaven les eines, el carro, l’antiga maquinària agrícola i farratge per el bestiar, ja era del municipi veí de Quart.
Només un camí separava la pallissa de Quart i la masia de Palau-sacosta. Aquest límit és el que encara avui és manté i continua separant el municipi de Quart del de Girona, en aquell indret que havia format part de l’antic municipi de Palau-sacosta que des del 1963 ha esdevingut un dels barris o veïnats de Girona.
En Fidel i la Lola de can Vert van seguir treballant les terres que abans ho havien fet els pares de la Lola, en Tomàs i la Francisca. Alguna d’aquestes terres força allunyades de la casa, a baix, al Pla de l’Onyar, que els havia arrendat el propietari, el Marquès de Caldes de Montbui: era el cas de la majoria de masos dels voltants.
Encara podem recordar el dringueig dels cascavells (esquellerincs o picarols) del collar del cavall mentre arrossegava el carro, carregat de farratge, des del pla turó amunt. Més tard, fruit del progrés en el temps, va ser substituït per un motocultor Pasquali. Un farratge destinat a les vaques que proporcionaven llet a la família, de la mateixa manera que les gallines, els conills i les verdures de l’hort responien a les necessitats alimentàries de grans i petits.
Els pares d’en Fidel , en Josep i la Dolors, vivien a Barcelona i van traslladar-se a Girona en crear-se l’antiga Fàbrica dels Químics, en la posada en marxa de la qual hi participà el seu pare, en Josep Rodríguez, enginyer industrial de la casa Siemens.
En Fidel, que no era de família pagesa va saber adaptar-se a aquesta vida rural de Palau-sacosta, tot i que la va simultaniejar amb el treball a la fàbrica dels Químics. Hi anava, primer a peu o amb bicicleta i més endavant amb una LAMBRETTA, aquella vella moto escúter desapareguda, contemporània de la VESPA, de la que encara avui en trobem models actualitzats als nostres carrers.
Reconegut com a bon obrer qualificat va arribar a ser cap de torn i són molts els palauencs que li van agrair la seva intervenció per poder entrar a treballar a l’empresa…. La Lola, com era habitual en aquella època, portava la casa i feinejava tot el dia tenint cura de la família, de l’hort i dels animals domèstics.
Tots els veïns sabien que per qualsevol necessitat podien comptar amb el Fidel i la Lola. En Fidel posava al servei de tothom les seves habilitats de practicant (un servei molt important en uns moments en què era difícil trobar qui et podia fer una cura o posar-te unes injeccions en zones rurals allunyades de qualsevol servei sanitari i amb camins difícils de practicar, sense asfaltar, sense senyalització i sense cap mena d’enllumenat).
La Lola, amb unes maneres suaus i afables i una veu dolça i tranquil.la, sempre va estar disposada a ajudar, escoltar i donar ànims a tothom.
Per això, a la placa, sota els noms d’en Fidel de Palau i la Lola de can Vert, els qualificatius identificadors d’obrer i mestressa de casa mereixerien un complement que explicaria millor el perquè d’aquest reconeixement:
Ells van ser bons fills, bons esposos, bons pares, bons avis, bons veïns, però l’expressió que millor recull i inclou totes aquestes qualitats és la de ser unes persones bones.
Felicitacions a les filles i els fills de la Lola i en Fidel i gràcies a tothom per ser aquí.
Joan Corney Vilà, maig de 2021
