Records i vivències de la meva vida a pagès a Palau-sacosta
Segueix de (1)…….
…. Quin plaer donar menjar a les gallines! …. (Continua …..)
Escampades lliurement, aquí i allà, entretingudes a gratar el terra, picotejar i agafar amb el bec qualsevol cuc, insecte o llavor que havia quedat al descobert. Només amb un senzill “tites, tites” aixecaven el cap i venien corrents. Totes volien ser les primeres a collir els grans de blat de moro que els escampava a grapats des d’un vell cabàs preparat poc abans.
Recordo també una imatge ben entendridora. La de la mare gallina –li dèiem lloca perquè emetia un so greu semblant a un “lloc-lloc”-que, col·locada damunt dels ous amb molta cura per no aixafar-los, els cobria amb tot el seu plomatge per incubar-los tot passant-los l’escalfor del seu cos. Només els deixava uns breus moments per menjar i, a poc a poc amb molt de compte i tendresa, els girava de tant en tant amb el bec.
Els pollets naixien al cap de tres setmanes d’incubació i ben aviat els ensenyava a buscar el seu propi aliment picotejant aquí i allà. La lloca patia pels seus pollets. Quan s’adonava que un esparver o qualsevol altre rapinyaire els observava, planejant amb un vol circular per aprofitar qualsevol descuit, un enèrgic i repetit “cloocc-cloocc-cloooocccc!!!”, com a senyal d’alarma, els avisava del risc imminent i en pocs moments els portava a un lloc segur.
Detall d’una pollera. Col·lecció Joan C. 
Una lloca protegint els seus pollets dins la pollera
Molt sovint aquest lloc segur era un lloc fix, la pollera, una mena de gàbia en forma de piràmide truncada on sempre hi havia menjar i aigua. Des d’allà dintre, amb una àmplia visió pels quatre costats, però sense poder-ne sortir, la lloca controlava tots els moviments dels seus menuts. Aquests sí que podien sortir i entrar per algun dels costats, lleugerament alçat del terra per alguna pedra situada expressament. Això els facilitava petites sortides que eren controlades per la mare gallina amb molta atenció. Només calia un “cloc-cloc” d’alarma i tots buscaven corrents la protecció de la lloca dintre la pollera.
Una lloca pendent dels seus pollets
Que n’era de bonic veure una corrua d’aneguets a la bassa, lloc ben comú a totes les masies, on es recollia l’aigua de la pluja per a abeurar el bestiar! Amb pocs dies de vida, nedaven satisfets darrere de la seva mare, l’ànega, que els animava amb un agradable “cuac-cuac-cuac”. I com, després del bany, els acompanyava a la menjadora. Allà hi havíem preparat una barreja de farro (blat de moro triturat), segon (la pell dels grans de blat que separaven a la farinera) i fulles de col o d’enciam tallats en “juliana” ben prima. D’aquesta manera, el que agafaven amb el bec, ho podien engolir fàcilment, ajudant-se de moviments repetits del cap endarrere i endavant.
Gata amb la seva captura 
Dormint amb el gos
I què me’n dieu d’escenes com aquestes! La gata, -caçadora implacable dels ratolins que vivien pels racons de la pallissa, el graner o les quadres-, te’ls presentava, orgullosa de la seva captura, abans de cruspir-se’ls. A vegades, si encara eren vius, els deixava anar perquè admiressis com els tornava a caçar amb un salt espectacular.
Es portaven molt bé amb el gos. Sovint, a l’hivern, prenien el sol l’una al costat de l’altre. I a la nit, després de l’habitual cacera nocturna, la gata s’arraulia al seu costat i dormien compartint el recés de la barraca que els protegia de la fred. Aquestes familiaritats, però, s’acabaven a l’hora de menjar. Mai no varen compartir el plat. La gata, a una distància prudent, esperava que el gos hagués acabat. Només llavors s’hi acostava per aprofitar les engrunes.
Però a pagès no tot eren escenes tan bucòliques. La major part del temps es dedicava a un incansable treball als camps, al manteniment de l’hort i a la cura del bestiar.
Una de les primeres imatges que tinc encara presents –reconec que una mica borroses- és la de la meva mare conduint una parella de vaques que, aparionades per un jou, arrossegaven una arada que la mà ferma del meu pare mantenia dreta i enfonsada perquè la post (1) fes girar la terra per enterrar l’herba. Era el moment de llaurar la terra per preparar-la per a sembrar. Devia ser al voltant dels anys 1950. Jo m’ho mirava de lluny, embadalit i sorprès alhora …
Jou per a bous o vaques. Col·lecció Joan C. 
Llaurant amb una parella de bous
(Continuará…)
NOTA: Acompanyo el text amb imatges obtingudes d’internet que només pretenen il·lustrar-ne el contingut. No me n’atribueixo l’autoria si no ho faig constar.
(1) La paraula “post” és pròpia de la parla d’una zona entre Selva, Gironès, Empordà. És específic d’un determinat tipus d’arada, però poc coneguda a la majoria d’indrets de Catalunya, que li diuen genèricament “orelló o orellera”.
