Manel Montoliu Bargalló, membre col·laborador de l’Associació de veïns i veïnes de Palau-sacosta.
Si mai cantessin la meva història, expliquin que vaig caminar entre gegants. Que vaig viure en temps de Margalef, el senyor de l’Ecologia, que vaig viure en temps de Prevosti, doctor de la Genètica. Que vaig viure en temps de Durfort.
El pas dels anys ofereix la possibilitat d’analitzar en perspectiva els episodis de tota una vida. Quan la teva edat és una xifra de dos números i la primera és un set, estàs en condicions d’iniciar un balanç dels temps que t’han tocat viure i perfilar aquells esdeveniments i aquelles persones que han marcat de manera clara la teva existència.
Normalment, tots els matins a primera hora surto a caminar pel meu barri, Palau-sacosta, a la ciutat de Girona. Aquell dissabte 2 d’abril no va ser una excepció. Els dissabtes hi ha molt menys moviment que els dies laborables, no se senten les veus dels escolars i dels universitaris que van als centres d’ensenyament. El silenci és un bon company per a passejar i pensar. El so irritant del mòbil va venir a interrompre les meves cabòries. La trucada era d’un número conegut, però no coneixia la veu que em parlava i el què em deia em va deixar astorat. El telèfon era el de la meva professora i amiga, la Dra. Mercè Durfort i la veu era la d’una familiar molt propera que tenia l’encàrrec d’acomiadar-se d’algunes persones que la pròpia professora havia assenyalat per què el diagnòstic clínic era d’una gravetat màxima i probablement, insuperable. Vaig seguir caminant, però ja de tornada a casa i pel camí vaig contactar amb un amic, un altre antic alumne de la meva professora, el Dr. Sergi Bonet, que havia estat feia uns anys rector de la Universitat de Girona. Ell també havia rebut la trista trucada.
El dia 7 d’abril es va confirmar el pronòstic i la meva professora, que havia donat un veritable segell de qualitat a moltíssimes promocions de biòlegs, va traspassar.
Feia cinquanta anys, la Dra. Durfort havia entrat en el vell edifici de la Universitat de Barcelona, a la Gran Via de les Corts Catalanes, a l’aula 7 de la facultat de Ciències quan el claustre de professors era majoritàriament masculí.
Vam ser uns estudiants molt afortunats per poder gaudir d’aquella professora insuperable. El ritme de les classes era absolutament dinàmic i els complexes continguts impartits eren perfectament estructurats. Aquella assignatura de Citologia i Histologia va ser la porta d’entrada a la gran ciència a través del que és infinitament petit. Allí vaig conèixer les heroïcitats de Don Santiago Ramón y Cajal i de Don Pío del Río Hortega. Tant em va agradar aquella disciplina que a l’estiu em vaig matricular a un curset que la doctora Durfort impartia a l’Institut Químic de Sarrià, amb el pare Pertusa, sobre Tècnica Histològica i Observació microscòpica, i molts anys després, el 1986, la darrera qualificació que vaig rebre a la facultat, en un curs de doctorat, porta la seva signatura.
Mètode lent de Golgi. 1972
La petjada que ha deixat la doctora Durfort a la facultat i a la vida científica de Catalunya és inesborrable i mereixedora de tots els reconeixements obtinguts com ha estat, entre molts d’altres, la Creu de Sant Jordi.
De la mà de la doctora Durfort vaig conèixer aquelles meravelloses reaccions químiques de precipitació i de redissolució de precipitats que revelaven els detalls més secrets dels organismes vius i que havien estat desenvolupades per uns savis irrepetibles que van deixar el seu nom escrit per sempre en les pàgines més glorioses de la ciència histològica. Les impregnacions argèntiques, veritable orfebreria histològica, van ser creades sobretot per en Golgi, el savi de Pavia, per en Cajal, l’heroi per antonomàsia, per en Río Hortega, el més brillant dels deixebles i van ser molt útils per a conèixer els detalls de la delicada matèria amb la qual es fan els somnis.
La Dra. Durfort em va inculcar un amor a la ciència que he procurat transmetre a tots els meus alumnes al llarg de 45 anys de dedicació professional a l’ensenyament preuniversitari de la Biologia i de la Química.
I permeteu-me acabar aquest petit escrit de forma èpica, per què la lluita per la ciència té una gran part de batalla èpica contra el què és desconegut. Aprofitant que els edificis de la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona porten el nom dels meus professors, cosa que m’omple d’alegria, faré un paral·lelisme atrevit amb la Il·líada:
Si mai cantessin la meva història, expliquin que vaig caminar entre gegants. Que vaig viure en temps de Margalef, el senyor de l’Ecologia, que vaig viure en temps de Prevosti, doctor de la Genètica. Que vaig viure en temps de Durfort.
