Manel Montoliu Bargalló, membre col·laborador de l’Associació de veïns i veïnes de Palau-sacosta.
El savi que viatja i contacta amb un altre savi, la bala màgica, el professor, l’alumne, Estocolm i retorn a la facultat. Un bell viatge a l’espai i al temps amb molts participants. Les “bales” eren realment màgiques.
El dia de la meva primera comunió el meu pare em va fer moltes fotografies. Totes són les típiques, totes menys una. Acompanyat únicament per la meva mare, el meu pare ens va fotografiar en un jardí proper a la biblioteca de Catalunya, antiga facultat de medicina de la Universitat de Barcelona (UB), presidit per un bust d’Alexander Fleming. Li vaig preguntar al meu pare, molts anys després, com és que em va fer aquella foto gairebé fora de context i la seva resposta és de les que no s’obliden: “per què aquest savi et va salvar la vida”.
Cada vegada que em prenc un determinat medicament penso en quants anys d’investigació hi ha al darrere d’aquella substància i dono les gràcies als investigadors que l’han fet possible. Quan era petit sempre pensava com la penicil·lina sabia on havia d’actuar, fos on fos que hi hagués la infecció? La pregunta va estar molts anys sense resposta i hi havia quelcom de màgic en l’actuació dels medicaments. Ara sé que la resposta és bioquímica no exempta d’un cert component màgic i romàntic que l’envolta de misteri.
71 anys abans, el setembre del 1889, d’aquell edifici on el meu pare va fer la fotografia, va sortir un professor de la facultat en direcció a Berlín per a participar en el Congrés de la Societat Anatòmica Alemanya, Don Santiago Ramón y Cajal, que va tenir un èxit memorable davant l’elit científica europea quan va exposar els principis fonamentals de la Teoria de la neurona que, a la llarga, seria una de les aportacions fonamentals d’en Cajal a la ciència i guardonada amb el Premi Nobel de Medicina de 1906. Don Santiago va programar un viatge de treball amb un recorregut per les principals universitats en la ruta des de Barcelona fins a Berlín per a tenir trobades amb els històlegs europeus més prestigiosos.
Una d’aquelles trobades va tenir lloc a Frankfurt amb un científic excepcional per qui tinc gran admiració, el Dr. Paul Ehrlich. Ehrlich, un treballador infatigable havia desenvolupat mètodes de tinció amb blau de metilè que havien estat molt útils en la investigació del teixit nerviós. Desconec el contingut real de l’entrevista amb en Cajal, però tot i ser molt important aquest tema, les tincions no van ser la principal contribució d’Ehrlich a la ciència. El científic alemany va enfocar les seves investigacions cap a un terreny molt interessant, la Immunologia i la lluita contra les malalties infeccioses mitjançant la utilització de compostos sintètics.
Ehrlich va desenvolupar la teoria de les Cadenes Laterals per explicar el fenomen de l’especificitat en Immunologia i va ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l’any 1908.
A finals del segle XIX i principis del XX, una malaltia infecciosa de transmissió venèria, la sífilis, era responsable d’una alta mortalitat i no hi havia cap remei eficaç.
Paul Ehrlich va tenir una idea genial, “la bala màgica” una substància que ataqués als microorganismes i no afectés les cèl·lules del pacient. Ehrlich va treballar intensament durant set anys per tal de sintetitzar un compost químic que eliminés als bacteris patògens causants de la malaltia. Ehrlich i el seu ajudant, Sahachiro Hata, van sintetitzar 605 compostos que no es van considerar efectius, però el 31 d’agost de 1909, el compost 606 es va revelar com a eficaç en enfront d’aquesta terrible malaltia. Va ser un èxit formidable. El compost 606, l’Arsfenamina, va rebre el nom comercial de Salvarsan, —arsènic que salva–, i es va començar a vendre l’any 1910. Amb el Salvarsan va néixer la Quimioteràpia com a procediment per a l’obtenció de medicaments sintètics pel tractament de les malalties infeccioses.
Tot i l’èxit indiscutible del salvarsan, la presència de l’arsènic va generar efectes secundaris indesitjables especialment quan es treballava a concentracions altes i a 1940 es va deixar d’utilitzar essent substituït per un altre medicament, la penicil·lina, compost natural descobert a Londres per un científic escocès, Sir Alexander Fleming, que va rebre el Premi Nobel de Medicina a 1945, conjuntament amb Howard Walter Florey i Ernst Boris Chain. La penicil·lina era també una “bala màgica” i va ser el punt d’inici de l’era dels antibiòtics.
Al curs 2003-2004 vaig engrescar un molt bon alumne de Bell-lloc, en Gerard Frigola, a realitzar el seu treball de recerca sobre el llegat de Paul Ehrlich. Gràcies al seu expedient va aconseguir una de les beques Botet i Sisó que la Universitat de Girona (UdG) atorga a estudiants de batxillerat per a la realització del seu treball de recerca la qual cosa comportava l’ajut d’un tutor de la universitat i l’accés als seus laboratoris. Aquest fet va ser decisiu, ja que el Dr. Jesús Garcia Gil ens va brindar una ajuda extraordinària i la part experimental realitzada era impensable que es pogués fer al col·legi. A més a més, com que aquest estudiant anava als estius a Alemanya a perfeccionar l’idioma vam aconseguir una visita guiada al Paul Ehrlich Institut, a Langen, on va rebre informacions de tota mena al museu que es conserva a l’Institut sobre la figura del savi.
A 2n de batxillerat es va acabar el treball i es va presentar al Certamen de la UdG on va guanyar un dels premis i al Certamen Jóvenes Investigadores, del Ministerio de Educación on va guanyar el premi màxim de Menció Especial del Jurat i va ser seleccionat per a participar en l’any següent al certamen europeu EUCYS (European Union Contest for Young Scientists) que s’havia de celebrar el setembre del 2006 a Estocolm. Va ser molt impactant saber que el lloc on es feien els actes solemnes del certamen era el Grand Hotel, un establiment que ha estat tradicionalment el lloc d’acollida pels guardonats amb els Premis Nobel i les seves famílies. Per aquells salons hi havien estat en Cajal, l’Ehrlich i en Fleming i en Gerard va ser guardonat amb un premi Eiroforum d’estada a un dels laboratoris de bioquímica més importants d’Europa, l’ European Molecular Biology Laboratory (EMBL)de Heidelberg. Avui en dia en Gerard és biòleg i metge i pertany al Grup de Patologia Molecular en neoplàsies limfoides de l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer) i és l’encarregat del diagnòstic histològic de les neoplàsies proliferatives a l’Hospital Clínic, hospital universitari lligat a la Universitat de Barcelona.
I tot va començar amb aquell treball de recerca que finalment es va titular “Del 606 a la PCR. El llegat de Paul Ehrlich”.
S’havia tancat un cercle. La foto de la primera comunió, la facultat, el savi que viatja i contacta amb un altre savi, la bala màgica, el professor, l’alumne, Estocolm i retorn a la facultat.
Un bell viatge a l’espai i al temps amb molts participants. Les “bales” eren realment màgiques.
