Aquí s’acaba tot, segur?
Després de més d’un any del canvi en els sistemes de recollida de residus a la nostra ciutat, i de tot l’enrenou que ens ha comportat —sobretot amb aquella reacció espontània de deixar bosses de deixalles al peu dels contenidors, ja sigui com a protesta o per incivisme— sembla que, amb el temps, hem tornat a una certa normalitat. Ens diem: per fi, la normalitat.
Però no puc evitar —potser per l’edat— de pensar en altres temps. A les cases de pagès, les restes diàries es convertien en menjar per als porcs i altres animals, en combustible per al foc o en adob per al camp. Les ampolles de vidre es reutilitzaven una vegada i una altra, igual que els sacs de llegums o de farina. No existia el gran invent dels envasos de plàstic. Els primers que van arribar van ser les bosses d’escombraries i les dels “moderns supermercats” dels anys setanta.
A la meva Girona, quan travessaves el Pont de les Peixateries Velles a primera hora del vespre, se sentia un seguit de “xaps” sobre l’aigua de l’Onyar. Era una manera d’estalviar-se baixar la galleda d’escombraries al carrer. Els temps canvien, però alguns costums perduren.
Sembla que ens diguem: aquí s’ha acabat tot, quan en realitat és ben bé el contrari:
aquí comença tot.
Les “tres erres” del reciclatge —reduir, reutilitzar i reciclar— són una regla per fomentar el consum responsable i minimitzar l’impacte ambiental. Però, abans de tot això, n’hi ha una altra que sovint oblidem: recollir.
Recollir vol dir organització municipal: contractar empreses, gestionar materials, habilitar espais de tractament, crear serveis de neteja pública i, finalment, una altra “R”: recaptar taxes. Tot plegat forma un entramat econòmic, social i ambiental molt complex.
De les tres erres, el reciclatge és el procés més complex i no sempre funciona. I fins i tot quan ho fa, també implica consum d’energia i genera residus tòxics, com el CO₂ de les incineradores, tot i que aquestes també produeixen energia elèctrica. Quan no funciona, les conseqüències són evidents: plàstics que acaben al mar.
Una ampolla de plàstic el mar necessita 500 anys per descompondre’s o dit d’una altre manera mes plana, durant aquest 500 anys haurem intoxicat directament la fauna marina, que fem servir per alimentar-nos i l’aigua, que s’evaporà del mar i que en forma de pluja ens torna un cop i l’altre per donar-nos vida. ¿vida?
Fa uns dies, en una conferència del professor Antonio Turiel al local de Palau-sacosta, es parlava de la necessitat de canviar les estratègies econòmiques. No podem continuar creixent com si els recursos fossin infinits. En cap cas ho son. Les nostres societats no han de créixer, no poden créixer indefinidament, si no volem desaparèixer com a civilització; s’han d’adaptar als recursos naturals disponibles.
Això ens porta a una idea clara: si reciclem i recuperem, gastem menys i contaminem menys. Ens fem més eficients.
Aquí s’acaba tot, segur? No, de cap manera.
No son 3 R, son 4 R, com a mínim
Reduir, reutilitzar, reciclar, recollir
Dintre del article incorporem dos vídeos que expliquem en detall els processos i recomanacions per ajudar-nos a nosaltres a fer la feina que ens toca, si no els has trobat fes un clic.
