Manel Montoliu Bargalló, membre col·laborador de l’Associació de veïns i veïnes de Palau-sacosta.
Ara que estem en període estiuenc és un bon moment per a parlar de cinema i de pel·lícules que ens hagin impactat.
Aquests dies es compleixen 25 anys de l’estrena d’una de les meves pel·lícules favorites: Salvar al soldat Ryan. Magistralment dirigida per Steven Spielberg narra, en el marc del dia D i les següents jornades, les aventures d’una patrulla de soldats americans encarregada de rescatar al soldat Ryan perquè en altres operacions han mort els seus tres germans. Tom Hanks, Matt Damon i Tom Sizemore encapçalen un repartiment de gran nivell. Fa 25 anys era de vacances a Normandia, una de les meves destinacions favorites i en tornar el primer que vaig veure a les notícies era l’estrena d’aquesta pel·lícula. Hi ha molts moments inoblidables, però em deixeu triar el que m’agrada més: els darrers cinc minuts de la pel·lícula. Colpidors.
Normandia és un país preciós. De camps sempre verds i d’una costa que desafia l’oceà, es curulla d’espais històrics. D’oest a est podem visitar l’incomparable santuari del Mont Saint Michel, la península de Cotentin amb la seva ciutat més representativa, Cherbourg i els seus inoblidables paraigües, i, vorejant la costa, anirem trobar els espais de la batalla del dia D, 6 de juny de 1944. Sante Mère-Eglise, on van arribar els paracaigudistes, acció molt ben definida a la pel·lícula El dia més llarg i que fins i tot podeu trobar representats en els vitralls de la seva església (“Ils sont revenus”) i un museu molt ben ambientat. Les platges del desembarcament amb el seu nom en clau Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword.
Foto 1: L’autor al cementiri americà d’Omaha Beach, Colleville-sur-Mer. Foto 2: Bateria de Longues-sur-Mer
Llocs imprescindibles de visitar són la vila de Bayeux, el cementiri i memorial d’Omaha Beach, a Colleville sur Mer que és on comença i acaba la pel·lícula, la bateria de Longues sur Mer, la Pointe du Hoc, Arromanches on, a part d’un museu molt ben documentat, es poden veure, quan baixa la marea, restes dels components del port artificial Mulberry que va construir els aliats, Ouistreham-Riva Bella on els alemanys van fortificar el seu casino que va ser conquerit pels comandos francesos de Kieffer i el Pegasus Bridge, a Benouville, conquerit pel Major Howard i reforçat per lord Lovat al so de la música de Bill Millin, Piper Bill, i la seva gaita.
Més a l’est hi trobem Deauville, escenari inoblidable de la pel·lícula de Claude Lelouch, Un home et une femme i una mica més al nord, Honfleur la bella vila dels pintors impressionistes. I si agafem ruta cap a París, la darrera població normanda que trobarem és una altra joia a visitar, Giverny, on hi ha la casa museu del gran pintor Claude Monet. Una meravella.
Si tornem al present, aquest mes d’agost he vist la pel·lícula de Christopher Nolan, Oppenheimer basada en la vida del físic Robert J. Oppenheimer, director del Projecte Manhattan que a Los Álamos, Nou Mexic, va reunir un equip de científics i militars per a produir la primera bomba atòmica de la història.
El director Nolan ens descriu a Oppenheimer com un magnífic professor amb una personalitat complexa sotmès a moltes pressions i perseguit per les seves conviccions socials i polítiques i turmentat per a tota aquella colla d’intolerants seguidors del senador Mc Carthy.
La pel·lícula esmenta els contactes d’Oppenheimer amb altres científics que formen part de les pàgines més selectes de la Física atòmica com és el cas d’en Bohr, d’en Fermi, d’en Heisenberg, d’en Max Born i en fi, de l’Einstein.
Foto 1: El professor Oppenheimer Fotos 2: Albert Einstein i Robert Oppenheimer
Hi ha una tendència actual que em disgusta que és adjectivar amb la paraula “quàntica” les activitats més inversemblants de ser catalogades amb aquest històric adjectiu: cuina quàntica, dieta quàntica, curacions quàntiques, camp quàntic, política quàntica en definitiva per donar transcendència al que no en té li afegim un adjectiu de prestigi en el terreny científic.
De quàntica només hi ha una part de la Física que va néixer a una avinguda molt representativa de Berlin que porta el nom de Unter den Linden, Sota els til·lers. Allí, en un edifici que porta una referència clara al seu més il·lustre veí, el gran Max Planck, va néixer aquesta teoria de gran complexitat i que ha generat avenços tan importants com el model atòmic vigent, l’ús de l’energia nuclear o el microscopi electrònic que permet veure detalls de la matèria que havien passat desapercebuts. Al nom del seu fundador, Planck cal afegir els de Heisenberg i el seu principi d’incertesa, De Broglie i la seva dualitat ona-corpuscle, Schrödinger i la seva equació de la funció d’ona i Einstein amb la interpretació de l’efecte fotoelèctric. Si aquests cinc noms representen les màximes figures de la mecànica quàntica, Oppenheimer estaria molt proper a aquests irrepetibles savis.
El director Christopher Nolan manté el ritme durant tot el metratge de la pel·lícula que dura tres hores. La presentació de Los Álamos és brillant. Cyllian Murphy fa el paper d’Oppenheimer i les seves expressions ens fan entendre bé el dilema existencial del gran físic i entre d’altres actors hi trobem al sempre brillant Matt Damon en el paper de l’antipàtic general Leslie Groves, en Robert Downey que fa el paper del retorçat polític Lewis Strauss, a qui sembla que un aleshores desconegut senador va posar al seu lloc: John F. Kennedy i en Gary Oldmann, en el breu però convincent paper del president Truman.
S’agraeix que els efectes especials siguin mínims i els diàlegs, màxims. La paraula pren tot el seu poder.
La dualitat ciència-persona que li va tocar viure al professor Oppenheimer és d’una dimensió còsmica, com la d’en Prometeus, personatge mitològic associat moltes vegades al físic americà.
Una pel·lícula absolutament recomanable.
