Joan Corney Vilà
La setantena de persones sortim del local social i caminant cap a l’est vam deixar a la dreta el camp de futbol “Les Torres de Palau” i el de rugbi del GEiEG. Davant de l’entrada d’aquesta entitat esportiva ens vam aturar per parlar del Disseminat La Creu de Palau i de la conveniència de redefinir-ne la denominació atenent la que ja tenen els vials existents.
Vam recordar un matrimoni anomenat “els anglesos” que van triar la placidesa d’aquesta zona boscosa per viure-hi cap als anys 40-50. Era una família benestant que es preocupava de mantenir el camí en condicions i ajudava discretament les famílies necessitades. Van aplanar un espai convertint-lo en un improvisat camp de futbol, avui gairebé desaparegut, envaït per la vegetació. D’aquell camp en vam gaudir molt els vailets adolescents que sovint sentíem la companyia i l’escalf de les jovenetes que ens feien de públic.
Seguint el camí vam arribar fins al terme en el que fins el 1963 coincidien els tres municipis: Girona, Quart i Palau-sacosta i que en l’atermenament del 1926, reconegut per representants de tots tres consistoris, s’identificava amb el número 14. En vàrem llegir l’acta. El número 1 era el que, a l’extrem oest, era comú a Girona, Salt i Palau-sacosta. En vam llegir l’acta. 2
Vam recordar en fotografia el mas de Cal Sord, el primer mas gironí de la zona mirant a l’oest. Va ser enderrocat i substituït per habitatges de nova construcció. Vam assenyalar també el Mas Llebrer, el primer de Quart en direcció nord.
La proximitat del Turó d’en Rovira cap a l’est, en vàrem destacar l’existència d’un poblat ibèric, molt deixat, que es vol recuperar per decisió de l’Ajuntament de Quart conjuntament amb la Diputació de Girona, el Consorci de les Gavarres i la Universitat de Girona. Ja hi ha un pressupost aprovat per començar-ne la recuperació en el període 2026-2029.
Ja dirigint-nos cap al sud vam aturar-nos al Mas Vert seguint la carretera que servia de límit entre Palau-sacosta (avui Girona) i Quart i vam comentar un fet poc habitual: la carretera separava el mas que pertanyia a Palau-sacosta, mentre que el seu propi porxo o pallissa era de Quart.
Baixant per un camí poc transitat i amb un pendent força pronunciat vam arribar a Cal Tet i Can Mero. Dues cases situades ja a l’est del Pla de l’Onyar, els primers masos de Quart, a pocs metres del torrent de Can Roqueta que servia de límit entre Palau-sacosta i Quart. Vam poder comprovar les obres de restauració, encara no acabades de Cal Tet, a la façana sud del qual destaca un interessant rellotge de sol.
Deixant enrere el torrent vam enfilar la pujada cap a l’església de Sant Miquel, lloc on clouria la nostra XVIII passejada amb l’opció de pujar al campanar per gaudir de la panoràmica de 360 graus des d’aquest lloc privilegiat. Vam deixar Can Roqueta a la dreta i ben aviat vam poder gaudir de la vista d’un dels masos antics més ben conservats d’aquesta zona de Palau-sacosta: Cal Guenyo.
És plaer visual veure les seves parets de pedra en una harmonia gairebé perfecta, acompanyades de fragments de rajols massissos fets a mà, procedents de les nombroses antigues rajoleries artesanals de la població.
Per qüestions relacionades amb la protecció de menors (avui és un Centre Residencial d’Atenció Educativa, CRAE) no vam poder visitar presencialment l’antiga masia del Bon Pastor. Però vam poder-ne veure fotografies.
Va ser una donació del Sr. Carles Sanllehy, Marquès de Caldes de Montbui i de la seva esposa Sra. Clotilde de Sarriera a aquesta institució religiosa dedicada a l’acollida i formació de nenes òrfenes o de famílies molt desfavorides. Des del 1929 se’ls proporcionava acolliment i la formació escolar corresponent, escola a la que van assistir també nenes de les cases properes per no haver d’anar a l’escola municipal, a uns tres quilòmetres de distància.
Seguint pujada amunt vam passar per davant del Monestir de Santa Caterina de Siena, inaugurat el 1975 que va acollir religioses dominiques de clausura, conegudes a Girona amb el nom popular de Beates, fins a finals de 2008. Les poques monges que quedaven van ser traslladades a un monestir de la congregació a Paterna (València) i el monestir resta tancat fins que no se li trobi un ús alternatiu.
Tampoc ens vam poder acostar al castell anomenat “Les Torres de Palau”, construït el 1495 pel llavors Batlle General de Catalunya Joan de Sarriera. (Els propietaris volen preservar la seva intimitat). Durant molt de temps, com la majoria d’edificacions emblemàtiques de Palau-sacosta va ser una masoveria dedicada a les feines agrícoles i ramaderes, fins que a la dècada dels 90 la va restaurar la família propietària actual i va passar a ser el seu habitatge habitual.
Finalment, vam arribar a la plaça de l’església de Sant Miquel. Allà es va poder veure una exposició relacionada amb l’antiga església gòtica, enderrocada el 1936. El mateix Joan de Sarriera, el 1495, mentre aixecava el castell, va fer construir la nau que podem veure a les fotografies. Es va fer per sobre d’una esglesiola força més petita i més antiga de la que es va mantenir el campanar. Vam poder observar alguna foto de l’interior. En destaquem el retaule de l’altar major i la capella 5 dels Sarriera, que va remodelar el gironí Rafael Masó.
Unes fotografies dels plànols del projecte de construcció de la nova església (1940-42), de l’arquitecte Isidre Bosch, la col·locació de la primera pedra i escenes de les primeres celebracions ens van situar en els primers anys de l’església actual.
Finalment, un plànol de font desconeguda amb la ubicació de totes i cadascuna de les masies de Palau-sacosta i de les més veïnes d’altres municipis. Una evidència clara que la major part de l’extensió territorial del municipi era principalment agrícola. Com a element il·lustratiu d’aquesta antiga realitat, unes fotografies de l’any 1905 ens evidenciaven que tot el vessant oest, inclòs l’actual polígon del Mas Xirgu, eren camps de conreu. La intencionalitat era ni més ni menys que des del campanar es pogués evidenciar l’extraordinària transformació de tota la zona que actualment està totalment ocupada per construccions residencials i zones comercials i de serveis.
